Vivim una era marcada per dos fenòmens que sovint van plegats: la mala educació i la impaciència. La primera, més generalitzada del que sovint volem admetre, es tradueix en una persistent falta de respecte a l'espai i al pensament de l'altre, com si les persones que envolten qui l'utilitza fossin secundaris inanimats d'una opereta amb un sol protagonista. La segona, més gradual, ve determinada per aquests temps d'immediatesa i comporta una exigència quotidiana que traspassa tots els límits del respecte. El que dèiem, sovint van de la mà, i hi ha una situació que ho resumeix particularment bé: aquella en què estàs parlant amb algú i apareix un tercer que us interromp sense miraments per dir-hi la seva. Aquesta interrupció, executada amb una indolència absolutament astoradora, se sol produir perquè qui la fa ha de dir alguna cosa que li sembla d'una importància i urgència inèdites en la Història de la Humanitat. Li és ben igual de què estàveu parlant vosaltres, tant li fot si la conversa era íntima o professional, que ell o ella irromp com un vendaval i diu el que vol dir sense contemplacions. A veure, com en tot hi ha matisos, perquè alguna vegada sí que passa que aquesta interrupció està justificada, i efectivament hi ha una necessitat (jo que sé, un incendi, un accident, un part), o també hi ha qui demana interrompre, justament perquè és així com pot captar l'atenció aliena sense haver de menystenir-la. Però si us hi fixeu acostuma a ser un exercici d'egocentrisme sense cap mena de fonament narratiu més enllà de la pròpia voluntat de pronunciar un monòleg. Les causes d'aquesta actitud poden ser diverses, però segurament es poden arribar a reduir a unes poques. Entre elles, un profund problema de percepció, sobretot d'un mateix, aquest donar-se una importància que sovint no és té, i que es perd irreversiblement des del moment que s'actua amb lleugeresa i falta d'educació. També hi ha el menyspreu, el que sent per almenys un dels interlocutors: interromp perquè considera que aquelles persones, i del que parlen, són nimietats al costat d'ell o ella i el que ha de dir. És a dir, que des del moment que creu que això seu és més important està tractant qualsevol altra tema com a brossa verbal, com si el do de la paraula només correspongués a qui interromp. Davant d'una situació així, què es pot fer? Doncs l'únic que realment fereix els egòlatres mancats d'empatia: la indiferència. Sí, continueu parlant com si no hi fos. Ja veureu la cara que se'ls queda.
