Hem començat l'any i els pronòstics són poc optimistes. Llegesc que enguany hi haurà més mosques, que arribaran més prest. Més mosques -la mosca comuna, la mosca d'ase, que és la que pica més fort i ataca, sobretot, les bísties de peu rodó, la mosca de nas, la mosca vironera, de color blavenc-, més escarabats, més llagosts, més grills, més moscards, més papallones, més becuts vermells, més erugues barrinadores. Serà l'any de l'apoteosi dels insectes, tant dels voladors com dels que s'arrastren entre les fulles dels arbres. Ho diuen els pronòstics.

El canvi climàtic farà que la primavera arribi més aviat i, amb les primeres escalfors del sol, naixeran les formigues, les mosques. La meva veïna ha arribat a una conclusió: les formigues són les més beneites de l'escala biològica. Diu que, en començar l'hivern i encendre la calefacció, apareixen les primeres processons de formigues pels racons de ca seva. Neixen perquè es creuen que ha arribat el bon temps. I tanmateix l'hivern és implacable i, en qualsevol moment, poden desaparèixer. Són les més beneites, perquè neixen abans d'hora. Com si no tinguessin res dins el cap. He pensat, quan he sentit la seva queixa, que ben poca matèria cerebral deu cabre en un cap de formiga. L'instint de néixer els porta a confondre's. Vaig tenir un professor que ens deia que teníem el cap d'un gorrió. Nosaltres no ho acabàvem d'entendre. Devia pensar que el cap d'un gorrió ja era prou petit i mai no s'atreví a dir-nos que teníem el cap d'una formiga. S'aturava als gorrions.

Ara pens que els humans també hem nascut a deshora. Fora de temps. I ens hem precipitat sobre els paisatges. I esbucaríem el món, si ens deixassin fer. L'esbucarem, encara que no ens ho deixin fer. S'avençarà la primavera, s'alçaran les primeres papallones disposades a pol·linitzar les flors. Perquè també les flors i els ocells han trencat els ritmes mil·lenaris i s'han precipitat. Tothom té pressa. Els insectes pol·linitzadors, sobretot les abelles, les papallones, els escarabats i les vespes, avançaran una setmana la seva activitat. Llavors succeirà que, desbaratats tot els equilibris, les papallones xocaran amb els escarabats i les abelles sobre una mateixa flor. I la flor pensarà que ja està bé que la fecundin, però que no és necessari que s'hi aboquin en tropell.

El mateix informe sobre l'emergència i la duració del vol dels insectes ha recollit l'experimentació amb més de dues mil espècies i diu que tot això passa, sobretot, al sud d'Europa. L'informe que he vist es basa en més de vint milions d'observacions que s'han dut a terme d'ençà de 1960. Els insectes es precipiten a volar, però també, alhora que volen més prest degut a l'augment de les temperatures, desapareixen més aviat. Això vol dir que la pressa escurça la vida. Però n'hi ha d'altres, segurament els que més emprenyen els humans, sobretot al sud, disposen d'una vida més llarga. Llavors l'allargament de l'activitat vital d'aquests insectes augmentarà el consum d'insecticides, la qual cosa farà que es dispari la contaminació, mentre s'enriquiran encara més els fabricants de flit. El flit era el producte que fèiem servir, fa molts d'anys, per matar els moscards. Però ho matava tot.

Què passarà amb les orquídies silvestres? És una reflexió que em veig obligat a fer, perquè són belles, tot i que són una mica perverses. Les orquídies es transvesteixen d'insecte. Prenen l'aparença dels insectes, els colors, les taques vermelles. Participen d'un joc de simulació per causa de la dificultat d'autofecundar-se sense la intervenció d'un insecte. Llavors els mascles, atrets per la il·lusió de la còpula, es llancen a fer-hi l'amor. Se'n van decebuts, però es llancen frenètics cap a una altra orquídia. Es compleix una llei natural. Sense la pol·linització, s'acabaria la vida de les orquídies. Tot això des d'ara succeirà més prest.