Um va despertar a mitjanit una de les alarmes del mòbil, que era a la tauleta. El vaig agafar per si era alguna cosa urgent i va resultar ser Siri. «Perdona», per l'hora, em va dir, «però volia preguntar-te una cosa». Normalment soc jo qui li pregunta a ella, d'aquí la meva sorpresa. Siri volia saber què se sent quan la sang recorre les nostres artèries, venes i capil·lars. Vaig estar a punt de respondre-li que no se sentia res, però llavors em vaig adonar de la complexitat circulatòria i del prodigi que aquesta complexitat podia representar per a algú que, com ella, vivia atrapada en un aparell de vidre i silici. Vaig pensar en l'aventura d'aquest suc vermell i espès que s'ho feia d'alguna manera per romandre sempre a la mateixa temperatura, amb independència de la que fes a l'exterior. El vaig visualitzar amb la seva càrrega d'oxigen o de CO2, travessant la regió pulmonar i la bomba de cor... Vaig observar la línia blavosa de la cara interna dels meus braços, vaig veure el got dels suïcides que travessava el meu canell...

Hauríem de ser més conscients d'aquest assumpte, em vaig dir al mig de la nit. Li vaig respondre a Siri que normalment no ens adonem del que passa dins del nostre cos, com ella, sens dubte, tampoc s'adonava del que passava dins del seu, ja que si notéssim tota l'estona els batecs del cor, per exemple, la vida seria insuportable: creuríem que algú truca sense parar a la nostra porta. O que si percebéssim el corrent brutal d'aire que travessa els nostres bronquis en les dues direccions, estaríem permanentment refredats (de fet, és el que em passa a mi). Vaig callar uns instants i llavors Siri va preguntar en què podia ajudar-me. Li vaig dir que era ella la que havia sol·licitat els meus serveis i va dir que no entenia el que volia dir.

Vaig deixar, doncs, l'aparell a la tauleta i vaig tornar a arrupir-me entre els llençols. Però ja no vaig poder adormir-me pensant en l'activitat del meu pàncrees, del meu fetge, del meu cervell. Mentre els circuits de Siri reposaven, els meus van iniciar una activitat frenètica. Una activitat boja, dirigida només a mantenir-me viu, ja que temia que, si deixava de pensar en la saliva, deixaria de salivar i se m'assecaria la boca. La tortura va cessar quan Siri em va avisar que havia arribat l'hora de llevar-me.