09 de gener de 2020
09.01.2020

La cambra del fantasma

09.01.2020 | 00:08

Qui no voldria una clau que tanqués per sempre més la cambra dels seus fantasmes? Aquest any en faré 45 i se m'acumulen les històries interminables. Cossos que no poden repetir-se però que romanen, sentiments escapçats amb poca traça i que no tenen cap futur però que tampoc acaben de desaparèixer, figures entre la pols, somnis cansats que no volen morir i que m'estrafan quan vull mirar-me al mirall de la meva edat i de vegades no sé ben bé ni qui soc. Com voldria tenir la clau d'aquesta cambra, endreçar-la tot d'una i tancar-ne la porta i no tornar-la a obrir mai més, fins que aconseguís oblidar-me de la seva existència.

Però m'he fet gran i he deixat de tenir bones opcions. Gairebé sempre he de triar la menys dolenta, entre un embolic d'enganyosos sentiments, passions insatisfetes, la vegada que vaig marxar i ara em pregunto per què. En quin instant vaig deixar de fer-te patir per ser jo qui se submergia en el patiment? Ja no tinc la força que tenia i haver-me fet més intel·ligent no m'ha servit per trobar més solucions sinó per entendre millor que el destí és tràgic i que el dolor resulta inevitable. Voldria dur-te notícies millors, però només et puc dur aquesta: et fas gran, aprens, vols dir el que saps, t'adones que no serveix per a res i ets un home cridant en una urna de vidre i ningú no et veu ni t'escolta. Moltes vegades ni tu mateix. Em sorprèn la crueltat amb què la vida usa l'edat per humiliar-me. Jo què t'he fet? Pots dir-m'ho? Quina altra cosa he fet que no hagi estat servir-te amb tota la devoció, pagant el preu sencer, deixant-hi l'ànima i la pell? Diu un vell proverbi àrab: el que no es dona, es perd. Què t'he negat, vida meva, què s'ha perdut? I tot i així no m'estalvies cap dosi del severíssim càstig. La icona escolta seriosa i trista – Kavafis ho diu– sabent que no tornarà el fill que la mare espera. Potser tu també deus escoltar aquests meus precs amb freda indiferència.

El que més m'horroritza és que els fantasmes no són persones, ni fets terribles que no hagi superat, sinó miralls de febleses, d'incapacitats, només miralls. No és una noia sinó com va fer sentir-me. No és un crim sinó que encara no he après què faria si tot allò em tornés a passar, i és així que en certa manera, cada dia em torna a passar, i cada dia torno a defallir; i el que el cervell sap, el cos no pot assumir-ho; i el que l'ànima voldria, la intel·ligència i el que protegeixo m'ho allunyen. Després entenc que l'ànima, de fet, tampoco no ho voldria, i que si em fos concedit, fugiria. I tot torna a començar: són miralls, només miralls, angoixants miralls. No és una noia sinó com va fer sentir-me. No és un amor sinó el rastre perdut de la meva vida.

Se m'ha anat fent estranya la vida, sense talls nets, sense formes precises; de vegades tinc amb els amics converses de fonda connexió i grans moments de riure, però quan penso en qui soc em trobo voltat d'imbècils escrivint un article com aquest. Quin fosc instint, quin profund cansament! De vegades voldria ser tan imbècil com ells, i poder fer tot de frases que comencessin per «evidentment». Si pogués fer-ho sense sentir-me un cretí crec que seria molt feliç. No hi soc a temps, evidentment. Se m'ha anat tombant el camí. I no hi ha guany en la complicació, ni és el plaer del coneixement, ni es tracta del preu que cal pagar per saber. És l'angoixa del patiment, la visió de la tragèdia, el desigual pacte amb Déu, la impossibilitat de protegir res si molta sort no t'empara, i una fragilitat tant de figureta de porcellana que fa empal·lidir qualsevol idea de coratge.

Massa fantasmes, massa miralls, massa destí tràgic. Massa trampes del jo cargolat tramposament a la vida, anant i venint de la passió a la desídia, de l'amor al menysteniment, de la calma ensopida al cop de vent que tot s'ho endú i només queda el desert. Alguns lectors opinen que aquests articles no volen dir res. Que són exercicis estètics, i d'una estètica més aviat penosa. Puc donar-los la raó en això darrer: pot ser que aquest article sigui fallit, afectat, obertament dolent. Però no només no és veritat que no vulgui dir res, sinó que ho diu tot. En cap article sobre política, sobre un restaurant o sobre futbol; en cap notícia, en cap elogi ni en cap invectiva no hi ha més informació i primícia que en els articles sobre els fantasmes, sobre els miralls de tu mateix quan es posen a perseguir-te i giren tots al teu voltant, i només et veus tu mateix projectat en totes les deformacions que ha produït el teu viure maldestre, massa vegades massa covard i sempre tan imperfecte.

Voldria la clau, de vegades la voldria de la cambra dels meus fantasmes. Però després miro d'imaginar-me com seria sense ells, sense que m'aboquessin a l'abisme i al patiment, i la veritat és que no se m'acut res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook