Els problemes de la nostra forma territorial d'Estat sembla que es multipliquen. Lluny d'anar-se solucionant, els conflictes sobre aquesta matèria es reprodueixen. A Espanya ens estem especialitzant a generar cada vegada més i més conflictes i reivindicacions, encara que, al meu parer, les qüestions i demandes autonòmiques que recobren especial actualitat en aquests dies es veien a venir des de fa temps. A casa nostra ens hem acostumat a intentar solucionar les dificultats arraconant-les, com l'estruç que amaga el cap sota l'ala, amb l'esperança que el mer pas del temps actuï com a bàlsam o, si s'escau, derivi en un clima adequat que faciliti el debat. Òbviament, no abordar les controvèrsies i fiar els seus remeis a la posteritat és una pèssima manera de fer política.

Ara és el municipi de Lleó el que demana la seva independència de Castella per reconvertir aquell antic regne en Comunitat Autònoma. Però, més enllà dels arguments a favor o en contra d'aquesta petició, convindria analitzar la seva viabilitat jurídica, és a dir, si hi ha alguna previsió legal que empari els desitjos (majoritaris o no, això està per veure) de la població. De moment, tan sols s'han esgrimit arguments històrics. No obstant això, amb retrotreure's a l'edat mitjana no n'hi ha prou i la reivindicació necessitarà d'algun ancoratge constitucional per poder ser tramitada.

En realitat, la demanda no és nova. El dia 1 de juny de 1983, cinquanta-quatre senadors van interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei Orgànica 4/1983, de 25 de febrer, de l'Estatut d'Autonomia de Castella i Lleó. En la citada impugnació s'argumentava que, mitjançant acord de 13 de gener de 1983, la Diputació Provincial de Lleó va revocar l'acord previ que havia adoptat el 16 d'abril de 1980, amb el qual havia exercitat la iniciativa per a la constitució de la CA de Castella i Lleó, notificant a la Taula de Congrés dels Diputats aquesta revocació, la qual, però, va prosseguir la tramitació del projecte d'Estatut tal com originalment estava previst. Tot això va derivar en una sentència del Tribunal Constitucional (la 89/1984, de 28 de setembre) que aporta alguna llum i alguna ombra sobre l'assumpte.

D'entrada, el TC va afirmar que «la present sentència no pot pronunciar-se sobre el problema de si la província de Lleó pot o no segregar-se, ara o en el futur, de la Comunitat Autònoma a la qual pertany en l'actualitat, ni tampoc sobre quina seria la via a través de la qual podria aconseguir tal objectiu, ja que del que es tracta aquí és únicament i exclusivament de si la manifestació de la voluntat de la Diputació de no ser inclosa en la Comunitat castellana-lleonesa en gestació en aquell moment va conduir o no al fet que el legislador s'abstingués d'incloure-la-hi. La qüestió del que la província de Lleó pugui pretendre en el futur no té cap relació amb aquest concret problema».

El Tribunal finalment desestima el recurs afirmant que «els ajuntaments i la Diputació impulsen un procés (el de creació d'una comunitat autònoma) però no disposen d'ell», és a dir, actuen en una fase inicial però deixen de ser actors protagonistes en fases posteriors, on actuen altres òrgans i ens. Així, s'estableix que les iniciatives de formar una comunitat autònoma, un cop adoptades, són «actes de primera impulsió del procés que esgoten els seus efectes quan aquest ha entrat en la seva fase».

En aquesta sentència no es tanca categòricament la porta al fet que Lleó se separi de Castella, però la veritat és que no existeix en la nostra Constitució article que reguli aquesta opció. Sembla acceptar-se amb més facilitat el fet que una zona se separi d'una comunitat autònoma concreta per passar a formar part d'una altra, però no la creació ex novo d'una altra entitat autonòmica amb autonomia política pròpia. En aquest sentit, la pròpia disposició transitòria tercera de la Llei Orgànica 14/2007, de 30 de novembre, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Castella i Lleó parla dels requisits per tal «que un territori o municipi que constitueixi un enclavament pertanyent a una província integrada a la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó pugui segregar-se de la mateixa i incorporar-se a una altra comunitat autònoma».

Per tant, procedeix afrontar de forma urgent el nostre model territorial d'Estat en el seu conjunt, des de la funció del Senat com a cambra de representació territorial fins a la necessària clarificació i redistribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes, o la introducció de la qüestió nominal d'un estat federal que, de fet, ja som. I s'ha de fer, no per acontentar grups nacionalistes, separatistes ni de pressió, sinó perquè el nostre model territorial es va deixar obert d'una manera premeditada en l'any setanta-vuit i ja ha de tancar-se.