Llops emetent udols

És impossible arribar a la calma estant envoltats de gent que només es recorden de Déu per blasfemar. Quina organització mental pot tenir una persona que cada cinc minuts té ganes de «defecar»? Penso, humil opinió, que molt precària i primitiva. La nostra forma d'expressar-nos diu molt de nosaltres, és testimoni directe del que tenim i del que ens falta. Amb els nostres modals ens guanyem l'acceptació o el rebuig...

Que còmode és culpar de tot els polítics, bolcar-hi la fúria, i esclatar a la mínima de canvi. Oi que sí? Però sento dir-los que l'evolució és cosa nostra. L'educació no és energia perduda, al contrari, és força per seguir avançant pel camí de la vida. Al costat de la gàbia de la mancança sol cantar l'ocell que no va trobar un arbre en flor, tot i creure's un rossinyol triomfant, és vol aplacat per la limitació.

Per què la veu ronca de les males maneres sempre es recorda de Déu? A més d'escopir, menjar fent sorolls, miccionar en qualsevol cantonada, ventosejar, rotar, cridar i així un llarg etcètera.

Hem de comprendre i amb urgència que la vida és una experiència. Evidentment pel camí de la grolleria no s'arriba a res, al costat de la força de l'aprenentatge (el nostre) descansa el nostre present. Per què demorar-lo?

L'objectiu final de la vida és ser evidència d'esforç, cada instant és aparença clara de ganes. De vegades, comprenent la necessitat, es deslliga l'impuls. Hi ha un verb meravellós: transformar. Sí, res és definitiu, al costat de l'ordre de la bona educació la correspondència neix sola. La nostra presència la suporta el món, per tant, vegem en el refinament de les bones formes un gran aliat. L'únic gest que té valor entre semblants és el respecte... I respectar és pensar que al costat de la foscor de les males maneres dormen les bèsties.