A la nostra infància hi havia algú que pretenia col·locar-nos una llegenda que, ben mirat, era una llufa del dia dels innocents. La llegenda deia que quan varen construir l'escalinata de la Catedral el terreny no era un pendent muntanyós sinó que es va haver d'omplir de terra que, una vegada construïts els escalons, s'hauria de retirar; comptant amb la cooperació popular, a aquella terra s'hi havia barrejat una bona quantitat de monedes valuoses, que així el poble tindria més afició en el treball. Avui en diríem llegenda urbana. Però una vegada ens vàrem haver tret aquella llufa de les monedes, sí que vàrem començar a pensar que és bo que la ciutat pugui presentar espais, relats, ocasions, que poden ser descobertes, estímuls, que ajuden a realitzar aquell ideal dels antics quan parlaven de les excel·lències de la ciutat: fer més gentil la vida en el món.
L'evolució de Girona, el desamagar coses, cap a un millor coneixement, tractament i projecció de la ciutat, ha tingut sempre uns moments determinants; per exemple, l'any 1918 la publicació de Terra de gestes i de beutat. Girona, de Xavier Monsalvatje i Joaquim Pla, va aportar la serenitat de superar l'obsessió per la Guerra de la Independència i obrir-se a la modernitat i a més cultura de pau; és a dir, deixar el punt de lectura als anys 1808-1809 i encetar llibres nous.
D'ara mateix, els historiadors que es fixin en Girona podran donar-ne llarga notícia. Tot i que, sempre, els arbres poden no deixar veure el bosc, hi ha unes observacions ben positives sobre Girona. Seria, doncs, un altre moment determinant. La descoberta continúa. Com ara, la presència de visitants i turistes. I caldrà tractar-los bé (començant per reflexionar la broma de mal gust de fer-los aparcar a Fontajau). Però a més dels visitants que arriben, moltes vegades contra rellotge i amb una certa frivolitat, hi ha un incomptable nombre de gironins que omplen amb interès demostrat i amb constància notable una sèrie d'activitats culturals que neixen de la Girona culta, activitats pensades, gestionades i realitzades per institucions, associacions culturals, càtedres, centres d'ensenyament, activistes, juntes de barri i altres. Ja va ser un excel·lent moment gironí quan les publicacions locals ens instruïen sobre els Jardins del Barri Vell (edició 1986) o La Girona dels poetes (any 1988), per dir només dos exemples d'una època i d'una sèrie editorial memorables. Però ara ja s'han assolit noves fites d'interès que es poden apreciar en conferències, col·loquis, visites, rutes, que donen a conèixer de tu a tu el patrimoni monumental, la natura de les rodalies, els carrers i la seva història, les escultures que van trobant padrins que se les estimen, els rius amb els historiadors dels aiguats, i moltes més propostes i realitzacions.
Últimament s'ha divulgat ben joiosament un poema de Martí i Pol que ja l'hauríem de posar en bronze a un lloc preferent: «I tornaré a Girona quan bufi tramuntana per perdre'm en silenci pels vells carrers que enyoro. I tornaré a Girona sense esperar que em cridin, amb tremolor a les cames i els ulls oberts com llunes. Serà un dia de somni quan tornaré a Girona». El poeta va escriure el poema des de la seva condició de visitant il·lustre. Però els mateixos gironins de tota la vida podem tornar a Girona sempre per desamagar la ciutat. Tot un aval de categoria: recentment a la Catedral s'ha descobert un vitrall, probablement del segle XIII, tot fent una restauració a l'anomenada capella del Corpus.
Una ciutat és una capsa de sorpreses. Incita i regala curiositat. Tot un patrimoni heretat dels nostres pares, però també prestat pels nostres fills.
