10 de gener de 2020
10.01.2020

La convivència lingüística i literària

10.01.2020 | 00:25

Entre finals dels anys 60 i començament dels 70, la ciutat de Barcelona va acollir a alguns dels millors escriptors en llengua castellana / espanyola de tot el món. Entre les Rambles, el parc Güell o el barri de Sarrià es va forjar l'anomenat boom de la novel·la hispanoamericana, la major revolució en aquest idioma des dels temps de Quevedo. Al front d'aquell aldarull literari es trobava l'agent d'escriptors Carmen Balcells. Amb ella van créixer Vargas Llosa, García Márquez, Bryce Echenique, Jorge Edwards i tants d'altres. La llista d'escriptors llatins que van vetllar armes a Barcelona és pràcticament inesgotable, des de l'originari Juan Rulfo al pòstum Roberto Bolaño.

Les dictadures del con sud però també els successius col·lapses econòmics i corralitos que tant neguit han provocat a Amèrica, van impulsar l'emigració literària i Barcelona era el seu principal destí. Ho va ser per moltes raons. A la capital catalana s'hi vivia un clima obert i liberal, constituïa una mena de porta a Europa, on encara es podia un aixoplugar íntimament en una mateixa llengua, estimulat per un activisme cultural dinàmic i una àmplia confraternitat d'escriptors. Els hispanoamericans es trobaven amb col·legues barcelonins que professaven unes inquietuds literàries semblants, precisament el grup que estava dominant en aquell moment l'avantguarda espanyola: els germans Goytisolo, Juan Marsé, Carlos Barral, Gil de Biedma o alguns dels novíssims de Castellet.

Però, sobretot, Barcelona era la seu de la major nòmina d'editorials espanyoles. A la ciutat comtal va fundar José Manuel Lara el seu imperi Planeta, i allí es desenvolupaven Espasa Calpe amb la seva enciclopèdia i la seva col·lecció Austral, Seix Barral, Tusquets, l'Anagrama de Jorge Herralde, Plaza & Janés, Lumen, Grijalbo o la mítica Bruguera, entre moltes altres. Barcelona era una mena de Nova York per a la cultura literària en espanyol.

I malgrat tot, malgrat l'extraordinari viratge nacionalista que ha viscut Catalunya, encara avui Barcelona té un pes literari decisiu. Ho vam veure la nit de Reis, amb el Premi Nadal, el més important pel que fa a qualitat literària d'entre els que s'atorguen a un llibre inèdit. I ho comprovem també amb cada Premi Planeta, el més substanciós en el camp econòmic, o amb l'emergència d'altres editorials més recents, com la Kayros dels Pániker, Acantilado o Alba, que reedita la gran novel·lística europea del segle XIX amb noves traduccions al castellà.

Ni a València ni a Palma de Mallorca, per citar dues altres grans ciutats espanyoles amb llengua pròpia, es va produir un fenomen semblant al de Barcelona. És cert que l'activisme literari valencià ha estat notable, però resulta incomparable amb el barceloní. El retorn de l'exili per part de Gil-Albert amb prou feines es va fer notar i només la sorda i solitària marxa de Manuel Borràs, Manuel Ramírez i Silvia Pratdesaba a Pre-Textos ha donat vol a la posició de València en el panorama literari hispà. A Palma va ser Camilo José Cela un poderós dinamitzador amb els seus Cuadernos de Son Armadans, com ho ha estat l'editor Basilio Baltasar amb Bitzoc, qui torna a l'illa per dirigir els rellançats premis literaris que atorga l'hotel Formentor.

Ara, passats els anys, el que trobem a faltar, definitivament, és aquest clima d'entesa i mixtura que es vivia en el camp cultural. Quan l'important era el literari i no la llengua. Convé recordar-ho, ja que es tracta de l'únic camí de subsistència per a aquest país, Espanya, retrobar-se amb aquesta harmonia lingüística, de convivència d'escriptures. Un país que ha de tornar a resetejar-se des de la complexitat narrativa. Ni des del victimisme ni des de la demagògia populista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook