La grappa i els seus diversos parent alcohòlics són un aiguardent blanc d'alta graduació (generalment de 38º a 50º) que, és clar, o agrada molt o desplau. El corrent és beure una grappa en companyia, fent sobretaula després d'un bon menjar.

Els catalanets aficionats a la gastronomia es poden dividir entre els que beuen orujo i els que beuen grappa. Els uns, amarats de cultura europea i sobretot italiana -per a mi, la segona, sinó la primera pàtria, si més no gastronòmica, com ho fou per a Josep Pla, ho és per a Joan Francesc Mira, pàtria cultural- i tants d'altres. A desgrat que els italians ni ens coneixen ni ens estimen, i el primer que solen fer quan venen a Catalunya és posar-se un barret mexicà... Itàlia potser és el país que ha fet més bons regals palatals al món, de la pasta -com va escriure Josep Pla-, passant per la pizza, fins al cafè (què faríem sense un espresso?). I jo hi afegeixo la grappa. Els de l'orujo, involuntàriament, són presoners de l'espanyolització, ja que l'aiguardent gallec ens arriba hispanitzat sota el nom d'orujo. En realitat se'n diu « aguardente de oruxo». L'orujo pròpiament dit és de Lleó i Cantàbria.

Però entre la grappa i l' oruxo no hi ha color: és com comparar la Pantoja amb el Paolo Conte! En ambdós casos es tracta d'un producte similar. Aquest aiguardent és el resultat de destil·lar les restes del premsatge del raïm (pellofes, granes, etc.) per elaborar el vi, dites en italià vinaccia, brisa en català, marc en francès, oruxo en gallec, orujo en espanyol, bagaço en portuguès, etc. Aquests noms, doncs, solen donar nom a la beguda: aiguardent de brisa -tal com es deia en català-, aguardente de oruxo a Galícia, orujo a Espanya, marc a França, bagaceira a Portugal, etc. En català, per influència del francès, d'aquest aiguardent ara en diem «marc» (marc de cava i altres).

La grappa és un termòmetre català de l'espanyolització imposada? Segurament que sí. Quan demanem una grappa, de l'única cosa que ens hem de preocupar és que no sigui servida ni refrigerada ni congelada. Això només és admissible amb aiguardents de mala qualitat, o desproveïts de l'essencial finezza del producte italià. També podem triar grappes varietals -per exemple de Chardonnay-, ja que a Itàlia es trien els bons raïms expressament per a la grappa, o l'exclusiva grappa di moscato que es fa a Asti, al Piemont, amb una delicada flaire de raïm moscatell, i per a mi una autèntica delikatessen. Sempre agrairé que una vegada que en vaig demanar al restaurant Mimolet, en tinguessisn -cosa que no és pas corrent- i que l'endemà en tenia una ampolla a casa. És clar que l'amo era de Barcelona!

Altres aiguardents blancs - alcools blancs, a França- o destil·lats es fan de fruites o patates o cactus (mezcal, tequila) o amb canya de sucre, figues, dàtils (aquests dels jueus de Tunísia, boukha), peres, prunes, cireres, albercocs: la vodka, pera Williams, Kirshwasser, la cachaça brasilera; els que es fan a Alsàcia o Suïssa, els schnaps alemanys, la palinka, l' slivovitz de Sèrbia, Hongria i Transilvània, el tsipouro de Grècia... Tots tenen el seu què, i tots ens recorden que a Catalunya tenim una escassa -sinó paupèrrima- tradició d'aquesta classes de destil·lats.