Dilluns passat va ser el dia dels Reis i acabava el cicle de les festes de Nadal. Ja sabem que el cicle nadalenc en sentit estricte es manté viu fins el dia de la Candelera, el 2 de febrer. Però també és molt evident que el retorn a la normalitat laboral i escolar marquen un punt i a part en el cicle festiu.
Les festes nadalenques són contradictòries per naturalesa; la publicitat, el consum, la societat de les aparences ens carreguen d'una manera embafadora amb la mateixa intensitat que algun excés gastronòmic per pura saturació; però en canvi despullades de tota la fullaraca i la parafernàlia que ens invadeix tenen un deix de profunda tendresa, d'evocació de moments singulars, de retrobaments esperats, d'emocions contingudes i deixades anar, d'una nostàlgia dolça no pas exempta de tristesa sovint. Fa uns anys vaig arribar a escriure sobre la febre de Nadal; un estat febrós que et transporta durant tots aquests dies pel camí del record necessari i el desig imprescindible d'arribar a la superació del calendari. Vet ací, doncs, uns pensaments enfilats d'aquests dies.
Quan la Maria Castanyer va publicar les seves Cançons del color del temps (Girona, 1949), amb il·lustracions de l'enyorat Joaquim Pla Dalmau, jo tenia poc més d'un any. Passarien molts Nadals de pessebres, de cançons, de Pastorets, de dinars de Nadal i de versos a la taula abans no em decidís a aprendre'm un vers d'aquest llibre: Tota la terra celebra el Nadal, «Sobre la mar hi ha una lluna brillant/ sobre la terra una branca florida./Dintre l'estable hi ha els ulls d'un Infant/ amb la galta adormida.../ Tots els ocells han parat el seu vol, / tots els pastors han sonat les esquelles/ i cada vela és un bri de llençol, / i cada barca és igual que un bressol/ amb garlanda d'estrelles...». Jove de seixanta anys el vaig dir a casa a taula com l'havia dit just abans de Nadal en el meu comiat al vestíbul de la Conselleria de PTOP el dia que la Coral que dirigeix la Maria José Martí ens cantava i em cantava un cànon: «Que tinguem un bon Nadal».
Durant dècades havia vist i escoltat tota mena de poemes, llargs i curts, ben triats o mal triats, versos de recurs o versos d'una intensa profunditat, i sempre m'havia quedat només la cantarella de versos fàcils, últim recurs en moments determinats; Ja fos el «Soc petit, tant se val/ d'això no en feu cabal/ que he vingut a desitjar-vos/ per Nadal, un feliç dia». O aquell altre menys nadalenc: «Paula, Paula/ para la taula/ para-la bé/ si tu no la pares/ ja la pararé».
Aquest darrer ens transporta a les taules parades en dies de festa; les millors tovalles de fil i brodades, les millors vaixelles, les millors cristalleries, les coberteries de gala; un bri de galleran o un branquilló de grèvol escampat aquí i allà a la taula. És l'efecte que m'ha fet l'exposició Parant taula. Exposició col·lectiva de vaixelles que ha organitzat el Terracotta Museu de la Bisbal amb els restauradors i els ceramistes del territori. Una iniciativa que combina el record evanescent d'aquestes diades i la feina tangible del treball de l'argila, el modelatge de la terra, les formes que hauran d'acollir les millors menges. El Terracotta és un museu molt recomanable i aquesta exposició, que tanca el 26 de gener, també.
Justament demà passat s'hi farà la presentació del darrer número de la Revista del Baix Empordà, que en el seu format actual cap-i-culat conté dues revistes en una, la revista que s'interroga sobre els nous reptes de la Costa Brava: «la Costa Brava en perill» i Empordà gastronòmic que ens torna a les essències que lliguen cuina i terrissa, justament el tema de l'exposició del Terracotta Museu.
Però la història més entendridora, el missatge nadalenc més depurat, la puresa del Nadal despullat, la ingenuïtat dels infants, el retorn a la nuesa del pessebre, del nen «nuet, nuet» allà sota una penya l'he trobada a les xarxes socials. L' Anna Alabau explica els reis de Foixà: «La cavalcada de Reis a Foixà consistia a anar fins al revolt de la Tria amb els fanalets fins que algú deia: 'viam, viam, calleu! Pudé ja se senten?' I llavors algú renillava i feia espategar algun soc sobre l'asfalt. 'Ja venen, ja venen!'. Tots cap a casa o no ens hi trobaran».
Cada any al revolt de la Tria i a tots els revolts del món s'escriuen noves històries del record que revifen un any darrere l'altre en aquest garbuig de dolça tendresa enmig d'un món trasbalsat i de ressonàncies dramàtiques.
