Una de les coses que més proliferen arribat el canvi d'any són les conegudes llistes de nous propòsits, una mena de document personal que, en la majoria de casos, tots ens muntem per canviar el nostre estil de vida, per millorar-lo o redreçar-lo, com si la total execució dels actes i activitats que hi apuntem ens assegurés de manera categòrica assolir la tan anhelada felicitat, el nostre particular paradís emocional a la terra; deixar de fumar, provar noves drogues, proposar-li una cita a la veïna del tercer, fer dieta, fer meditació, aprendre idiomes, consumir menys porno (o més), comprar-se el satisfyer, superar la mandra que et genera canviar de companyia de telèfon, aprendre a tocar un instrument, muntar un trio tribut dels Bee Gees, apuntar-se al gimnàs, apuntar-se al gimnàs i anar-hi, ser més empàtic i tolerant amb els imbècils que t'envolten, defugir de la toxicitat de les xarxes socials, i així fins a completar un interminable etcètera que al final, com sempre, acabarà sent devorat pel no-res, que acabarà engolit pel pas ineludible del temps. De fet, segons alguns estudis psicològics -ja hauríeu de saber que n'hi ha per a quasi tota mena de conductes-, la broma ens dura de mitjana, com a molt, uns quinze dies, és a dir, que tanta ximpleria amb els propòsits d'any nou per acabar sent els mateixos mierders de sempre en temps rècord. I un any més grans, clar.

Vistos els antecedents, digerits els remordiments pels intents de canvi passats i fallits, aquest és el primer any que he decidit no marcar-me ni un sol objectiu de reformulació conductual, ni una trista voluntat de millora personal. He decidit plantar-me, refusar el moviment, ni que sigui per trencar amb l'excessiva dinàmica dels últims anys, i veure què passa. És un luxe, ho sé, però crec fermament que ens hauríem de poder baixar del món de tant en tant per veure-ho tot amb més perspectiva, per saber cap on anem i si la direcció que han pres les nostres decisions, ens omplen o més aviat engreixen la nostra motxilla emocional. I llavors actuar en conseqüència, intentar tornar a moure'ns amb més encert. Medito aquestes cabòries existencialistes -que molt segurament serien la rialla de Heidegger i Sartre junts- al mig d'un petit prat, assegut al costat d'en Clyde, el meu gos llaurador de dotze anys, mentre fem un descans del nostre habitual passeig de mitja tarda. En acabat les hi comparteixo i li demano el seu parer, que què en pensa ell de l'existència i de la seva innegable relació amb l'essència que ens determina com a éssers vius. Durant uns instants em mira inquiet, amb cara de preocupació, però no diu ni brot. El dilema és complicat i reitero la meva demanda. I llavors sí, s'aixeca, em fot una llepada a la cara i s'allunya uns metres per, després d'executar una mena de ball concèntric, defecar una tifa de dimensions èpiques. Sí, suposo que, fem el que fem, tot plegat no deixa de ser una gran merda.