Em grinyola l'anunciada designació de la parella sentimental formada per Pablo Iglesias i Irene Montero com a membres de l'imminent nou gabinet de Pedro Sánchez. Ho veig inquietant. Em grinyola tant que estava convençuda que un dels dos faria un pas a la banda, i es quedaria en ocupacions de partit o de representació parlamentària perquè no es produís l'estranya confluència de dos cònjuges en un mateix consell de ministres. L'entrellat consistia a dilucidar qui se sacrificaria perquè l'altre brilli, quina ambició pesaria més. I a la fi s'ha optat per allò de voler és poder, i que sembli un accident (una confluència), una cosa natural, fins i tot inqüestionable, donada la brillant carrera política de tots dos. Em pertorba la idea d'Iglesias negociant la coalició amb els socialistes, i donant-li al líder socialista el nom de la mare dels seus tres fills com a ministra, mentre s'adjudicava una vicepresidència. Podria semblar la definició preclara de nepotisme, sense llevar-li a ella cap mèrit, que els atresora segur, i que resplendirien de la mateixa manera en un executiu en el qual no tingués al seu marit just un esglaó per sobre.

De veritat no hi ha ningú més a Unides Podem o en la seva òrbita capaç de posar-se al capdavant d'un ministeri o d'una vicepresidència? Tota la plana major del partit s'ha col·locat. L'« excelentísimo dúo» Iglesias/Montero, que va sotmetre a consulta de les bases la idoneïtat de comprar-se un xalet als afores, però no la designació d'alts càrrecs quan arriba l'hora de la veritat, i que van anunciar el naixement dels seus plançons a través de comunicats, serà el més semblant a una nombrosa família reial que resulti tolerable en aquest futur revolucionari que encara no ha començat a caminar.

En alguns països, les grans empreses prohibeixen expressament les relacions amoroses entre els seus empleats; al poderosíssim conseller delegat de McDonald's el van fer fora el novembre passat per aquest mateix motiu. Més que els estralls de la passió, miren d'evitar les conseqüències del desamor en els seus comptes de resultats. A Espanya, però, la legislació consideraria nul un acomiadament basat en assumptes personals, i de fet, segons alguns estudis sociològics, una de cada deu parelles estables es formalitza en l'àmbit laboral al nostre país.

De manera que potser estem preparats per tenir un matrimoni amb tantíssim comandament en plaça, el que no deixaria de resultar insòlit si ens oblidem dels Reis Catòlics, tanto monta, monta tanto. José María Aznar ja no era president de Govern quan el seu successor, Mariano Rajoy, va nomenar ministre a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, deixant via lliure a Ana Botella per presidir la capital. Carmen Romero va ser elegida diputada en successives eleccions, però mai va ocupar un càrrec executiu per nomenament de Felipe González. Ni tan sols els capitosts de Vox Rocío Monasterio i Iván Espinosa de los Monteros xoquen en la mateixa institució. Jo, la veritat, no recordo cap cas de parelles assegudes al mateix consell de ministres, barallant-se per un pressupost, per un forat a la foto de la inauguració, i per qui porta a la criatura a l'extraescolar. Em sona a guió de sitcom o de telefilm. Si almenys comparteixen cotxe oficial, alguna cosa haurem estalviat.

Mentre els duri l'afecte.