Des de l'inici del «procés» es va evidenciar que allà dintre hi compartien dos models pel futur país: els que volien una Catalunya similar als països amb democràcia sòlida i de caràcter progressista com Suècia i els que pretenien una Catalunya a «l'Andorrana», de tarannà més feudal i permissiva pel diner tèrbol, pocs impostos a costa de menys serveis públics i escàs poder de l'Administració.

Aparentment, aquesta barreja contradictòria difícilment podia tenir gaire futur. Per una banda, generava desconfiança a una part dels catalans que temien recular dels progressos guanyats durant la democràcia. Per altre costat, dintre dels sectors «processistes», tard o d'hora es faria molt difícil la unitat per les tensions sobre el model de país desitjat, amb líders entusiastes de les retallades, de bracet amb els progressistes. Independentistes històrics i sobrevinguts.

Però l'atractiu d'un «Nou País» acompanyat amb la desastrosa gestió d'aparells de l'Estat tossut a no donar resposta a les legítimes reivindicacions dels catalans votades en l'Estatut, han alimentat l'idea que es podia tirar pel dret la independència sense comptar amb una majoria suficient dels ciutadans ni amb l'acord de l'Estat. Els que no hi combregaven, entre ells catalanistes de soca-rel , se'ls va menystenir titllant-los tots d'«unionistes».

Darrere banderes partidistes, proclames, manifestacions, processons, prèdiques i consignes orquestrades amb sonors altaveus sufragats amb diners públics i amb aportacions voluntaristes, es va voler implicar les institucions catalanes i trampejar reglaments i lleis: tot s'hi val per la causa... De res servia evidenciar els perills de la confrontació i encara menys d'acceptar que reculàvem en prestigi i en serveis públics que van ser conquerits amb l'esforç de dècades. Mentrestant, pillets i lladregots, panxaplens! I qui dia passa, any empeny. Ja n'han passat prop de deu!

Fets repugnables de provocació-repressió han esquitxat aquests últims temps amb episodis tan previsibles com lamentables de garrotades policials de tots els uniformes i actes vandàlics vergonyants. Jutges i advocats esdevinguts protagonistes per un espai orfe de política. I el més trist, amb gent a la presó. No és estrany que la il·lusió de milers de ciutadans derivi a frustració. Encara hi ha algú que proclama que «ho tornarem a fer» sense tenir en compte que les dents dels llops ja no són en un conte sinó que s'ensenyen afilades des del Congrés dels Diputats i amb expectatives de créixer.

Ara podem encetar una nova etapa política que serà difícil de gestionar. Les dretes espanyoles no en deixaran passar ni mitja per impossibilitar el progrés i l'entesa. Són forts i tenen aliats poderosos. Amb el discurs de «salvar Espanya» volen sotmetre Catalunya a passar per l'adreçador. Ho tenen complicat, però ho intentaran cada dia.

Ens convé, més que mai, saber defensar Catalunya per sobre de tendències i personalismes. Estem veient que els «amos» a l'Estat i a Catalunya van a totes: s'imposen o terra cremada! Malauradament la història ens ensenya, i ara ho hem tornat a veure en el debat d'investidura a Madrid, on hi ha els que aposten per buscar solucions i on hi ha els de la confrontació.

Hi ha fonaments per a l'esperança. No serà fàcil però desitjo que aviat veiem llums de política valenta per fomentar la convivència i el progrés a Catalunya i a Espanya. Ja seria hora!