El president del Govern espanyol va voler que la seva investidura s'encamellés en la festa dels reis d'Orient. Un peu -primera votació- a les vigílies, i l'altre peu -segona votació- l'endemà de Reis.

Res més lluny de la innocència, però, que la investidura. Els insults han agafat un gruix considerable i han saltat per les bancades. Tanta violència verbal al final resulta ridícula. La fi del món a cada cadira. Tot molt estomacal. Bravades d'indigestions antigues. Partits que parlen des d'una suposada puresa. La puresa, ai! Com més espai guanya la idea, més mediocre és la societat que l'acull.

La puresa, si existís, no seria cap atribut desitjable. Parlem del món real, de la terra enfangada, dels camins fresats, de roques i de pedres, de boscos perdedors, no d'un paradís eteri inventat per interessos. La gràcia de la puresa és administrar-ne l'adjudicació. Tu sí. Tu no.

La puresa a Espanya és un escanyapobres. Un requisit convertit en estri per fer patir els altres, que només serveix per perpetuar al poder les famílies que manen des de fa 500 anys. En nom de la puresa han anat expulsant tot déu. La llista és llarga. La puresa a Espanya és aquella frase de Casado durant la sessió d'investidura: «Este es un gobierno que va contra el estado». Inquietant. No perquè no ho sabéssim, sinó per la franquesa del popular. L'estat són ells, vol dir. I es veu que l'estat no es vota. Ai els purs! Ai els intocables!

La puresa és una eina antiga per justificar discriminacions de tota mena. Al llarg dels segles ha pres moltes formes i l'han administrat diferents sectors. Segurament els d'ara són els més ridículs, els més prims i extemporanis. Una cosa és segura: tenen molt mal perdre, tot i que -ja ho sabem- la banca sempre guanyi.