En els últims anys, he vist la majoria de les pel·lícules de superherois. De totes en surto neguitosa perquè el mal avança i el món s'acaba. No només sento una sensació agredolça, també de preocupació perquè soc incapaç de recordar el nom d'algun dels seus protagonistes. Davant tant efecte especial, destrucció, vestuari i caracterització el de menys és la interpretació o el ritme de les seqüències. Surto del cinema sense il·lusió perquè absolutament res m'ha fet vibrar. Ni un diàleg, ni un encreuament de mirades.
La novel·la Sigo aquí, de Maggie O'Farrell, sí fa vibrar, i això que també parla de la possible fi de la vida. Concretament, de la seva. L'autora descriu disset topades amb la mort, experiències que podrien haver-la dut a l'altre món, però que, per sort, es van quedar en mers frecs. Tots n'hem viscut algun. El cotxe que va frenar perquè creuàvem el carrer sense mirar, l'os de pollastre que se'ns va quedar al mig de la gola o el matí en què ens van saltar els maniguets en fer una capbussada a la piscina. Viure és miraculós i atzarós. Sovint penso en el meu oncle Fernando i em pregunto què hauria passat si aquell fatídic matí hagués dormit quinze segons més, o s'hagués pres un segon cafè, o s'hagués pentinat amb més afany. Potser, només potser, no hauria coincidit amb el cotxe que es va aturar al revolt perquè el copilot fotografiés el paisatge i hauria evitat l'accident. Qui sap. El meu oncle vibrava. Sobretot, quan era al mar.
Veure la vida des de la perspectiva de la seva fugacitat i de la seva fragilitat és el millor antídot contra l'apatia i la bestiesa. Gràcies, Maggie O'Farrell, per la teva contribució. A casa, per primera vegada, vam celebrar el nou any proposant-nos maximitzar emocions i actituds. Concretament, i de moment, tres: la tranquil·litat, l'esforç i el gaudi. A aquestes altures del mes, estic a punt de donar per perduda la tranquil·litat, però tinc clar que em centraré, i m'esforçaré molt, en no deixar passar ni un moment de la tercera. Penso en això mentre camino i planejo què fer per dinar. I mentre escolto música estirada al sofà, rellegeixo els diaris del cap de setmana passat, miro una pel·lícula i menjo crispetes. O quan bec una copa de vi o estreno llençols nets. Per vibrar i gaudir no cal viure aventures de superherois, amb el realisme anem més que sobrats. Som aquí. I ja. Suficient.
Lara i jo creuàvem el passeig Marítim una matinada. Anàvem a ballar. Primer, vam sentir un soroll estrany a les nostres esquenes i, quan ens vam girar, vam veure com el cotxe havia perdut el control i avançava a tota velocitat cap a nosaltres. Recordo els fars apropant-se i recordo les sabates negres de la meva amiga, immòbils sobre l'asfalt. El pànic ens va clavar a la carretera. No sé si va ser ella o vaig ser jo, però una de nosaltres va cridar. Crec que li vaig cridar que corregués i que ella em va empènyer perquè reaccionés. Dos segons després, el cotxe va passar a menys de mig metre de nosaltres i es va estampar contra un arbre. El conductor va sortir il·lès i nosaltres som aquí. Sí, aquí. Per això, aquesta nit ho celebraré ballant.
