12 de gener de 2020
12.01.2020

Cartes

12.01.2020 | 06:00

Llaços grocs, per a què?
Lluís Batlle i Gargallo girona
Com a ciutadà de llengua materna castellana (la meva mare era de l'Aragó castellanoparlant i no recordo haver parlat mai en català amb ella), voldria eixamplar la visió presentada per la senyora Elena Cassany i Riera, que en la seva carta al director del DdG del 31 de desembre, es queixava dels llaços grocs del pessebre de l'ajuntament. No sempre porto el llaç groc, però quan ho faig, no ho faig per raons polítiques, sinó perquè recordo haver estudiat de petit una cosa que s'en deia obres de misericòrdia, la quarta de les quals era el visitar malalts i presos. Ara podríem dir-ne alleujar-los l'estada a la presó.
A la vista de com s'anava preparant la resposta a l'intent de referèndum del 1-0, del nul interès oficial en deixar que es coneguessin amb garanties els desitjos dels residents a les províncies catalanes, de les mentides que propagaven algunes persones i alguns mitjans de comunicació, de la forma amb la qual s'esbombava l'odi del «a por ellos» sense que cap govern se n'avergonyís, de les notícies que arribaven de la forma amb la qual es traslladaren els presos, vaig creure que la millor forma d'atenuar-ho que tenia a l'abast era posar-me el llaç groc.
Sé que hi ha gent que dona un sentit polític al llaç, però no crec que s'hagi de donar per suposat. Proposo, doncs, a la senyora Cassany i Riera que, a la vista de la campanya mediàtica de molts mitjans, s'animi a fer saber el sentit ètic, cívic, humà i cristià del llaç groc. No cal ser resident a Catalunya; n'hi ha prou en creure en la dignitat de la persona. Tampoc veig que el llaç groc desdigui de l'esperit dels pessebres. Crec, a més, que és un esperit recomanat per l'article 10.2 de la Constitució.


La Caixa B de la DGAIA
Chej Ayad Kerrum SILS
Tal com coneix la gran majoria de la ciutadania, els tribunals, els partits polítics i els mitjans de comunicació, el Partit Popular va gaudir il·legalment d'una caixa B, una pràctica corrupta i fraudulenta de la qual se'n beneficiava la mateixa formació i alguns dels seus poderosos dirigents.
En canvi, la «caixa B» de la Direcció General de la Infància i l'Adolescència només beneficia la banca, i en contrapartida, perjudica el personal educatiu i les entitats socials que treballen per l'administració pública en qüestió. Les entitats bancàries es beneficien del cobrament desmesurat d'interessos pels descoberts que generen els impagaments de préstecs i altres despeses, quan la DGAIA no paga a temps les entitats. Hi ha treballadores/es que arriben a pagar més de 50 euros del seu sou als seus bancs, i entitats que superen els 10.000 euros en concepte d'interessos per préstecs que demanen a la banca, amb l'objectiu de pagar nòmines i altres despeses. Els endarreriments en el cobrament de les nòmines és una pràctica indigna, injusta i sovint ens genera malestar, angoixa i afecta, fins i tot, les nostres famílies.
No tinc el menor dubte que a la DGAIA hi treballen magnífics/es professionals que desenvolupen una tasca complexa i a la vegada molt necessària, que consisteix en l'atenció a les persones més desfavorides del país. Dit això, espero que els Reis Mags hagin portat en aquest 2020 molta voluntat, sensibilitat, imaginació i empatia als responsables de la DGAIA, per tal de buscar una solució duradora a aquest greuge.


Diferències salarials
Eulàlia Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí
Segons un estudi fet per l'escola de negocis EADA, els salaris de directius i d'empleats creixen de forma desigual. L'estudi fet durant el 2019 mostra com la retribució dels primers va augmentar el 4,6 % i la dels segons el 1,9%.
Aquesta diferència salarial fa més pronunciada encara la bretxa social en la població de cada territori. Ja ho va dir un dels que presentava l'estudi, el president del grup ICSA: «No estem anant en la bona direcció».
És una dada que mostra com anem construint una societat cada vegada més desigual, enlloc de fer una bona redistribució de la riquesa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook