12 de gener de 2020
12.01.2020

L'Estatut

12.01.2020 | 06:00

S han complert 40 anys del primer Estatut d'Autonomia des de la fi de la Guerra Civil. Elaborat en el marc de la Constitució de 1978 i sota la presidència de Josep Tarradellas, va ser sotmès a referèndum a Catalunya el 25 d'octubre i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el 31 de desembre del 1979. Aquell Estatut va ser fruit d'un moment històric marcat per la mort del general Franco, la fi de la dictadura i una transició construïda a partir d'un pacte entre forces allunyades ideològicament i sota la mirada vigilant d'un exèrcit que, malgrat la mort de l'almirall Carrero Blanco, que havia de succeir Franco, no es resignava a tornar a les casernes sense dir-hi la seva, com va deixar prou clar amb l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Per cert, això sí que va ser un cop d'estat, amb tancs al carrer i el Congrés segrestat. El president Puigdemont ni va fer detenir ningú ni va ordenar en cap moment l'ús de les armes, encara que alguns polítics, jutges i fiscals s'entestin a tergiversar els fets. Només han faltat la reaparició del coronel Tejero arran de l'exhumació de Franco i les decisions de la Junta Electoral Central, impròpies d'un país democràtic, sobre el president Torra o l'eurodiputat Junqueras, que són d'una gravetat insòlita. Han transcorregut quaranta anys de l'Estatut del 79 i la memòria col·lectiva sembla haver-ne esborrat el record, tot i la profunda petjada que el seu desplegament va produir al nostre país. La gestació complexa de l'Estatut del 2006 i l'escenari enverinat que es va generar després de la sentència del Tribunal Constitucional, que en va limitar l'abast, han capgirat completament la vida catalana i de retruc l'espanyola, que ha vist com l'esmentada sentència obria la capsa de Pandora fins al punt de posar en qüestió el sentit d'Espanya com a projecte polític. És evident que els inspiradors i els autors d'aquella sentència no van calcular prou els efectes del pas que duien a terme. Després de l'1 d'Octubre, en què, tot i les coaccions i les amenaces, van haver-hi urnes i paperetes als col·legis electorals, la gestió que les autoritats espanyoles han fet del conflicte s'ha basat en el principi de la repressió fins a extrems tan injustificables que ha acabat comportant que òrgans jurisdiccionals comunitaris i de diversos països s'hagin vist empesos a protegir drets flagrantment vulnerats de dirigents catalans. Potser convé tornar a llegir l'Oda a Espanya de Joan Maragall, escrita, enmig de la crisi colonial, l'any 1898, i reclamar que, si el nou Govern espanyol creu en una Espanya que inclogui Catalunya, s'espavili a fer una proposta que no sigui la negació o la repressió, perquè aquest camí duu al mateix final que va portar Cuba o Filipines a ser independents quan Maragall escrivia aquells versos tan lúcids. Som al segle XXI i el conflicte entre Catalunya i Espanya no admet cap sortida que no passi pel diàleg i per un referèndum, que torni a donar als catalans la veu que el Tribunal Constitucional els va segrestar l'any 2010 amb la seva sentència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook