De vegades hi ha llibres que, amb elegància, recorren èpoques reculades. El llibre Pedres i boira de Jordi Navarro (Curbet Edicions) és d'aquesta mena. Un goig perquè i d'una manera directa, sense embuts i anant al gra, parla d'una època. La joventut que molts vam viure a Girona. Uns veníem de fora i molts de la ciutat ens semblaven forasters. Sobretot als anys setanta i vuitanta. Navarro parla de la mort del PSUC i, de rebot, l'MDT i Catalunya Lliure. L'underground polític era extraparlamentari. Barricades i foc. L'autor no s'entreté en les pèrdues, sinó que utilitza una mirada de crònica novel·lada. Testifica el pas del temps d'una manera senzilla, sense retrets ni acritud. Al seu llibre hi ressona el grup Clash de referència. El punki i els ocupes com la penúltima rebel·lió. No future i endavant. Un cop al fetge. Ateneus i supervivència cultural. Un temps de foscor però, també, il·luminat per l'empenta de la joventut. Foto d'una època i d'una Girona inconformista. De gent que, espavilada, va assolir el poder quan als hippies se'ls escapava el tren, un munt de camells i un riu ple de putes. Sang, pixarades homèriques i rates. El Barri Vell era un territori en el qual la joventut, sobretot, la «dolenta» -tribus urbanes se'n deia-, creixia i es feia republicana. Navarro en parla. Pertany a una nova generació de polítics. Algú que s'atreveix a mirar i remenar el passat des d'un punt de vista modern i amb contenció. Petites i gran rebel·lies. La vida d'un barri que ha passat per molts canvis. Navarro defuig la propaganda; critica i analitza amb l'esperit lliure. El llibre entra d'una manera efectiva al Barri vell i, sense fer sang en contra de ningú, explica la vida viscuda.
