Ignoro quines són les intencions de Pedro Sánchez, ni tan sols si sap on va i on vol anar. De moment, ha fet el contrari del que va dir en la campanya electoral. Sempre he pensat que, després de Felipe González, els dos millors candidats que ha tingut el PSOE, per formació i qualitat política (Joaquín Almunia i Alfredo Pérez Rubalcaba), van perdre estrepitosament a les urnes. No van escollir el millor moment per presentar-se. I que els dos aparentment de menor nivell han aconseguit la presidència (Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez). A Pedro Sánchez no se li pot negar la capacitat de supervivència, sobretot, la tenacitat. Primer imposant-se en solitari a un aparell polític de debò com el del PSOE; després convertint-se en l'únic candidat que ha guanyat una moció de censura des de la recuperació de la democràcia. Ambdós èxits tenen molt de mèrit. Però, res del que ha viscut fins ara és comparable a governar amb el dogal d'ERC al coll. Comprovarà que els barons socialistes són uns xaiets al seu costat. O molt clar tens el teu full de ruta, o molt desesperat et trobes, per aguantar estoicament les envestides de Montserrat Bassa, acusant de «botxins» els socialistes i etzibant que «m'importa un rave la governabilitat d'Espanya». Cert que Bassa, que té una germana a la presó, havia rebut, durant els últims dies, un brutal linxament dels seus (independentistes catalans) a les xarxes socials per contribuir a la investidura del candidat socialista, però a Pedro Sánchez només li va faltar proclamar que era independentista en la intimitat.

Sánchez ha estat investit amb el menor suport de diputats des del 1977 i amb una fragmentació d'aliats (vuit partits han votat a favor i dos s'han abstingut) que presagien una precarietat permanent. Tindrà dos reptes immediats. Un, els pressupostos. Encara estan vigents els de Cristóbal Montoro. I l'altre, el més complex, la taula de diàleg amb l'independentisme català. ERC ha posat com a condició l'autodeterminació. Els republicans saben que ni Sánchez, ni cap president de Govern ho acceptarà. Ni Europa, a la qual tant apel·len com a últim recurs. A partir d'aquí, què? Per diferents motius, tant PSOE com ERC han arriscat molt amb els seus acords. Tots dos han estat titllats de traïdors pels hiperventilats dels seus territoris, que són molts. ERC tindrà el permanent alè en el clatell de Puigdemont i el seu seguici de destructors. Ignoro a quins pactes arribaran, ni com acabarà la voluntat de diàleg. Potser, no ho saben ni ells. Ara bé, és probable que sigui l'última oportunitat de recuperar el seny, la normalitat i reconduir una unilateralitat inviable. PSOE i ERC han deixat entreveure una bona predisposició. Si fracassen, rebran per tots costats. I ja sabem quin serà el següent escenari: el PP governant Espanya (el que ha desitjat sempre Puigdemont) amb la inspiració ideològica de Vox. I a Catalunya, més radicalització, amb ERC liderant la classificació de botiflers.

PD: Unides Podem ha anunciat els seus ministres abans que es conegués la composició del Govern. És el mateix que va fer ERC en el primer tripartit català. I ja sabem com va acabar allò.