La tempestuosa sessió parlamentària del dissabte 4 de gener al Congrés de Diputats, durant el debat d'investidura, és molt preocupant. L'esbroncada, protagonitzada per PP, Vox i Ciutadans, va començar quan la diputada Mertxe Aizpurúa, d'EH Bildu, va al·ludir al Rei qualificant d'autoritari el to emprat en el seu discurs referit a l'1-O. Els crits, insults, al·lusions de tota mena des de les bancades de dreta i ultradreta van ser una clara manifestació del tarannà antidemocràtic dels tres partits, que no acceptaven la llibertat d'expressió de la diputada basca, un dret fonamental i característica essencial dels règims democràtics. Ultradreta i ultra ultradreta, com diria Rufián, no accepten la discrepància, no accepten més veritat que la seva. I no per sabut és menys perillós.

Veure aquelles imatges, escoltar crits com «terrorista», «assassina» enmig de l'esbroncada, em va fer pensar que així devien ser les sessions parlamentàries dels anys 35 i primera meitat del 36 del segle passat, en el preludi de la Guerra Civil. Amb un altre detall estremidor: les amenaces contra el diputat de Teruel existe van comportar que hagués de dormir en un lloc ignorat per tothom. Dramàtic. Crec que no hi ha veritable risc d'una total repetició històrica, però sí es pot afirmar que així no es pot legislar, governar, fer política.

Cal ressaltar, també, que la principal responsabilitat d'aquests comportaments antidemocràtics, perillosíssims, corresponen, sense cap dubte, als seus dirigents, Casado i Arrimadas, per no controlar les seves hosts; ans al contrari, les van estimular. De Vox no cal destacar-ho: els és inherent. I de segur que continuaran així, amb la pretensió de forçar la situació i aconseguir el seu propòsit, apoderar-se del poder. I tots sabem per què.