«La justícia emana del poble...»
Constitució Espanyola, art. 117
Renyina, batussa, baralla, bronquina, bronc, reny, xiulada, esbronc... són paraules que tradueixen el mot castellà bronca, aplicat, sobretot, a les places de braus: bronca en el tendido («esbronc a la graderia»). El debat d'investidura, que vaig seguir fil per randa pensant en vostès, va ser pitjor que això: la dreta actuà no pas amb una esbroncada crítica i argumentada sinó a tall de cerca-raons. Avui tindrem govern d'esquerres, pesi a qui pesi; per tant, no penso dedicar al tema una línia més. Només vull deixar escrit que la dreta pot actuar com va actuar perquè una certa premsa li dona suport i li abona el camí. A finals dels anys 90, a Euskadi, per descriure la premsa madrilenya oposada al nacionalisme basc, sorgí l'afortunada expressió Brunete mediática (referència a la divisió cuirassada que sortí al carrer el 23-F). El denominat procés ha generat no sols tot un vocabulari sinó també una colla de frases fetes que semblen més dirigides a justificar una situació que no pas a descriure-la. Aquests darrers temps la creativitat també s'ha donat a Catalunya. Primer va sortir el mot Madridcapital (Iu Forn), que no té res a veure amb la ciutat ni els seus ciutadans sinó amb el conglomerat politicojuridicomassmediàtic que encapsula. A més d'aquest, podríem tenir en compte els mots llacisme/llacistes (Albert Soler), per designar els portadors, pintors o penjadors de llaços grocs (i l'Albert també ha encunyat presidentorra i el castellanisme vivales per referir-se al poder/entorn de l'actual president i de l'anterior), el mot llirisme (Ot Bou), per indicar la situació d'anar amb el lliri a la mà i servidor mateix anomena dependentistes els que es diuen unionistes o constitucionalistes. Són mots que ens ajuden a llegir entre línies amb una certa amenitat i ens fan somriure tot adonant-nos del fons mental de qui escriu. Dubto que arribin gaire més enllà, que facin fortuna com la Brunete mediática, però seran vestigis d'una època com ara ho són a les llibreries els múltiples exemplars sobre el procés, les presons, el judici o les memòries-dietaris dels fets viscuts (rere les desmemòries de Rajoy, Puigdemont anuncia un dietari per Sant Jordi).
Les frases o expressions amb càrrega justificadora també volen ajudar a entrellucar més enllà del nas, però són més problemàtiques. Una, la de més èxit, encunyada pels mateixos presos: «La judicialització de la política». De la jornada participativa del 9-N-2014, hem parlat molt de l'embull que es van fer la fiscalia catalana i l'estatal, de la mala jugada del Tribunal de Comptes volent embargar Mas, Rigau i Ortega, però no del fet Rajoy rebés dos querelles de Vox per desistiment de funcions: el volien inhabilitar. Ara sabem que li va doldre molt i sort que el Suprem li arxivà la causa. Era evident, doncs, que, tot i ser un home per no afrontar situacions, l'1-O no el deixaria passar. I aquí hi ha l'engany de l'expressió «judicialització de la política». Fiscalia, començant per Maza -«Más dura serà la caída», titulava la seva carpeta catalana- va fer el que podia fer. Però van seguir els polítics. Rajoy assegurant que no hi hauria urnes i paperetes. I els ministres. Zoido i els seus «piolins» i Méndez de Vigo amb els seus «movimientos tumultuarios» i Catalá anunciant per ràdio la via que va seguir Llarena: aplicar als Jordis el delicte de rebel·lia per tenir-los en presó preventiva. D'això no se'n pot dir «judicialització de la política»: això és un manifest pla orquestrat contra Catalunya. Judicialitzant simplement els fets, no es porten a Catalunya milers d'agents de les FCSE a estomacar la gent ni a disparar pilotes de goma contra els ulls de ningú. Només va faltar el Rei amb el seu discurs del dia 3-X-17 i les seves trucades a certes empreses! Res de judicialització! Conxorxa contra Catalunya perquè feia perillar la unitat d'Espanya. Val més saber-ho i dir-ho. Per això es parlava de rebel·lia i cop d'Estat. I de fugats de la justícia!
Però els escapolits es van posar sota la justícia alemanya, belga, escocesa. Res de fugats de la justícia (sí de l'espanyola). I Marchena el 14-X sentencià que res de cop d'Estat, simple quimera. (Recorden la sentència? «El Estado mantuvo en todo momento el control de la fuerza, militar, policial, jurisdiccional e incluso social. Y lo mantuvo convirtiendo el eventual propósito independentista en una mera quimera.» No entenc per què els polítics catalans no tiren a la cara dels que parlen de cop d'Estat aquests mots de la sentència.) I res de rebel·lió! Simple sedició. Llarena devia treure foc pels queixals. Hi havia problemes. Com rescabalar els dos anys de presó preventiva als engarjolats per rebel·lió, si no eren rebels? I, entremig, per acabar d'embolicar la troca, eleccions, generals, municipals i europees. I acusats electes. I tractaments matussers de preses de possessió i d'immunitats. Marchena, tan formalista, envia una qüestió prejudicial i sense esperar resposta, condemna els encausats. I el passat 19-XII, patacada del TJUE contra la justícia espanyola: Junqueras tenia immunitat! Per a alguns juristes, això sol convertiria en nul tot el judici! Però els nostres grans fiscals són especialistes en sostenella y no emmendalla contra el Tribunal Europeu! L'advocacia de l'Estat feia aigües entre la Brunete mediática i els interessos del PSOE per investir Sánchez. I la Junta Electoral Central hi va posar la cirereta, el passat dia 3, vigília de la investidura, inhabilitant el president Torra i Junqueras de torna. El Deep estat, que veritablement deté el poder, contra la democràcia! Junqueras, avui, expulsat de l'eurocambra.
Judicialització de la política? Més aviat politització de la judicatura! El mal és un i sempre el mateix. Hi ha una maquinària muntada per defensar la unitat d'Espanya, especialment contra Catalunya (després, ja seguirà Euskadi). Els jutges de les institucions més altres (Audiència, Suprem, TC, CGPJ), branden la Constitució però no se la creuen. El primer article referit al poder judicial és el 117 i comença dient que «la justícia emana del poble...» I no s'ho creuen. Vist que el mateix art. 117, per enfortir-los, els considera «independents, inamovibles i responsables», es pensen que ells són superiors a la ciutadania. Ho vam veure el 2010 amb un TC, amb membres caducats, capaç de retallar un Estatut referendat pel poble català! (El senyor Lesmes, que presideix el CGPJ fa un any que hauria d'haver estat substituït!). Ho hem vist durant el judici dels nostres líders recentment: votats pel poble, els jutges s'hi van interposar fent prevaler la seva voluntat a la del poble. I consti que l'art. 117 també diu que «estan sotmesos a l'imperi de la llei».
Quan ho entendran que una justícia que no emani del poble no és justícia? Que és el poble qui fa les lleis, als Parlaments democràtics, i les altes magistratures no les poden retòrcer?
