Em pregunto si hi ha algú a qui li interessin de debò les notícies sobre els nomenaments de ministres del nou Govern. Em refereixo, és clar, a algú que no sigui periodista o polític professional o que no tingui algun interès relacionat amb l'administració de l'Estat (és a dir, que visqui pendent d'alguna classe de subvenció o d'ajuda econòmica). Ho dic perquè un percep força indiferència entre la gent del carrer. Ahir al matí, en un bar, mentre les tertúlies televisives feien complexes anàlisis sobre la personalitat dels nous ministres i sobre les raons per les quals havien estat nomenats, gairebé cap dels parroquians estava prestant atenció a la pantalla. Al meu costat, una parella comentava la mort del gat Rocky, que es va morir quan tenia divuit anys, just l'últim dia de l'any (pel que es veu, el bon Rocky va arribar a aquest món amb un certificat de naixement). A la barra, dos o tres clients miraven abstrets els mòbils. I un lector solitari, en una cantonada, repassava les pàgines esportives del diari. No crec que a cap d'aquestes persones els preocupi molt que Teresa Ribera, per exemple, hagi estat nomenada vicepresidenta de Transició Ecològica i Repte Demogràfic (suposant que algú entengui què dimonis significa això).

De totes maneres, és una sort que la major part de la població es prengui les notícies polítiques amb tanta indiferència. Si la parella que tinc al costat i que ara mateix està lamentant la mort del bon gat Rocky es prengués la política tan seriosament com els diputats de les Corts, ara mateix estarien destrossant les cadires del local davant dels crits impotents d'un pobre cambrer aterrit. Suposo que hi ha un alt grau de pèssima actuació teatral en el to apocalíptic amb què els polítics es comporten al Congrés, però si aquest to es contagiés algun dia als ciutadans que esperen l'autobús a les set del matí, caldria sortir al carrer amb un bazuca i un escafandre d'amiant. Per fortuna, la gent parla dels concursos televisius, de xafarderies, de visites a l'hospital o d'esdeveniments modestament venturosos (una senyora, a l'autobús, explicava que li havien tocat dos-cents euros en el sorteig del Nen). Ningú, almenys que jo hagi sentit, parla de la pàtria o del sagrat dret d'autodeterminació o dels gloriosos Terços de Flandes. Sort que en tenim.

George Orwell, que va combatre amb els republicans al front d'Osca durant la Guerra Civil -li van disparar una bala al coll-, i que després va lluitar amb els anarquistes i els trotskistes contra les forces de la Generalitat durant «els fets de maig», va escriure que hi havia una frívola esquerra intel·lectual que parlava alegrement d'eliminar l'adversari sense adonar-se de la significació real que tenien aquestes paraules. «Gran part del pensament de l'esquerra -va escriure Orwell el 1937- consisteix en gran mesura a jugar amb foc, però sense saber ni tan sols que el foc crema». El problema que tenim ara és que tant l'esquerra com la dreta es dediquen a jugar amb foc sense saber que el foc crema. N'hi ha prou de pensar en les bravates exhibides al Parlament el dia de la investidura de Pedro Sánchez, en els menyspreus, en els insults, en els desafiaments i les amenaces apocalíptiques.

A estones, la passada sessió d'investidura semblava un parlament centreeuropeu dels anys 30 (o el mateix Parlament espanyol en els agitats anys de la República, quan alguns diputats feien el signe ominós d'apuntar amb una pistola els seus adversaris). Si tota aquesta fúria i aquest odi, si tota aquesta voluntat incendiària d'exterminar l'adversari es traslladés als carrers, aquest país cremaria en tres dies. Afortunadament, la gent prefereix dedicar la seva atenció al gat Rocky o al VAR o als tuits d'un concursant de Masterchef a l'estat de les cuines que visita el gran Chicote.

No és una bona idea concebre la política com una campanya militar concebuda per exterminar l'adversari. Sobretot perquè és molt fàcil iniciar un incendi que ningú sap com pot aturar-se un cop començat. Les societats que es creuen estables i segures poden cremar de la nit al dia de la mateixa manera que ha cremat mitja Austràlia en dues setmanes de focs incontrolats. N'hi hauria prou que la gent deixés de parlar de la mort del gat Rocky i un bon dia comencés a desitjar la mort -amb ràbia, amb desesperació, amb la boca estremida per la fúria- al primer líder polític que tragués la cara per la pantalla del televisor. No seria la primera vegada que passen aquestes coses.