Cartes

Lola Arpa Vilallonga PERATALLADA

n No voldria pecar de pessimista, però sí haig de ser realista. Recordo que, quan era petita, la meva àvia em deia que la fi del món vindria quan els homes i les dones s'assemblessin, quan hi hagués moltes guerres escampades pel món, quan el foc i l'aigua cremessin i inundessin arreu del planeta... I jo me la mirava amb uns ulls ben oberts...

Tal com van les coses em pregunto: No hi estem arribant?

Ara sí

Joan Boronat Lecha Blanes

Aquest govern, suposadament d'esquerres i progressista, hauria d'acabar amb els privilegis del clero. No entenc per què els ciutadans no practicants, agnòstics o ateus, hem de participar en llur manteniment. Que no em vinguin amb romanços que només paguen els que posen la creueta de l'Església a la declaració de la renda, perquè els contribuents que marquen aquesta casella no ho paguen extra, per tant, som tots els contribuents els que abonem aquest «cànon obligatori» que es detrau de les arques públiques i que es deixa d'invertir en serveis públics. Les obres socials han de tenir partides específiques en els pressupostos generals de l'Estat.

L'Església catòlica espanyola és immensament rica i a més gaudeix d'un veritable paradís fiscal, en estar lliure de pagar impostos, com l'IBI, obres, societats, etc. Aquesta situació és il·legítima, injusta i presumptament il·legal, i això passa amb la complicitat i assentiment dels poders públics.

Més de 110.000 propietats, entre llocs de culte, pisos, locals, etc. (buits, ocupats o llogats a tercers, pels quals no paguen impostos ni són declarats com a negoci). Milers d'hectàrees de terreny habitable en més de 8.000 municipis de l'Estat.

Segons Europa Laica, la xifra, presumpta i estimada, és que cada any l'Estat cedeix a l'Església catòlica, de manera directa o per la via de deixar d'ingressar impostos, una xifra superior als onze mil milions d'euros.

Posseeix un enorme patrimoni, en béns mobiliaris i immobiliaris, d'una bona part dels quals s'ha apropiat, al llarg de la història, per vies il·legítimes i il·legals, amb la complicitat de l'Estat i amb la bona fe o ignorància del poble, que construïa esglésies, convents i monestirs, rebent a canvi, en molts casos, només la benedicció dels capellans.

Els Àngels.

Quina alegria

Josep Maria Nogué Girona

Fa temps, algú va dir-me que gairebé tot depenia de gairebé res. Aquesta valoració de les petites coses m'ajuda a anar avançant en el camí de la vida, mantenint la il·lusió, malgrat els contratemps i les coses que, de vegades, resulten diferents de com jo les preferiria. Avui he tingut una alegria i em plau compartir-la. Com tants altres diumenges, hem fet una sortida en bici BTT i, després de diverses pujades i esforços, ens hem aturat al santuari dels Àngels. Sí, com tants altres diumenges, però amb una novetat molt agradable respecte als darrers mesos: la capella i la cafeteria del santuari estaven oberts i hem pogut gaudir-ne de nou. Massa vegades m'havia entristit en arribar al santuari i trobar-ho tot tancat. Avui he pogut constatar que s'havien resolt les circumstàncies que feien mantenir tancat un lloc tan estimat pels gironins i, tant jo com els meus amics, hem tingut una bona satisfacció. A més, he vist que al front de la cuina hi havia en Jordi. He recordat ràpidament els arrossos que sap fer tan bé, i he pensat que els agraïts a taula ens sentiríem molt bé cada vegada que entréssim al seu menjador. Ara, cal que els gironins tornem a freqüentar el santuari i la seva cafeteria per garantir la continuïtat d'aquests serveis.