Seguim en el gran viatge. Un altre gener que obre les portes a un altre any. Molt més encara: a una altra dècada. Han passat tantes coses al llarg d'aquests darrers 10 anys! En el nostre món més proper i en el més llunyà. Sempre pendents de l'actualitat, de tot allò que intentem entendre i comprendre, i de tot allò que, per molt que ho intentem, se'ns fa molt difícil per múltiples causes que no depenen de nosaltres sinó de càlculs aliens. De tota mena i condició. L'important, però, és que seguim en el gran viatge, giravoltant amb la roda del temps, per tots aquells camins que ens anem trobant al davant, plens de cruïlles i viaranys.
El passat cap de setmana, de la Girona Immortal a la Barcelona Comtal. Un regal sorpresa de la meva filla pel meu aniversari. De l'estació de tren de Caldes de Malavella a l'estació de tren del passeig de Gràcia. Aquest trajecte l'he fet moltes vegades, però aquest cop tenia un caire diferent. Molt especial. Ho deia el pergamí relligat amb un llaç lila. La meva filla em veu lila. Jo, a ella també. El missatge escrit en el pergamí m'encomanava la missió de gaudir d'un cap de setmana -mare i filla- a la ciutat que em va veure néixer i viure fins als 35 anys. Feia temps que no hi anava. Un cap de setmana per flâner, que diuen els francesos, un terme que m'agrada molt per tot el que vol dir. Aquest flâner que inclou passejar, vagarejar, olorar, desconnectar, deixar-se portar, perdre's per carrers que reconec a l'instant, tot i el canvi de la seva fesomia, o per carrers desconeguts, oberta a totes les impressions, a totes les emocions que els records, sempre presents, han imprès en el meu paisatge interior, en la meva saba que, a hores d'ara, viu i respira al ritme de les dues ciutats que han conformat d'una manera indestriable la meva vida. Un privilegi. El gran viatge.
Em vaig deixar aconduir per la seva alegria desbordant fins a un hotel molt cèntric i alhora tranquil, sobri i acollidor. De tracte exquisit. Jo hagués escollit el mateix. Com ens coneixen els fills. I quines sorpreses tan fantàstiques de tant en tant. El gran viatge no sempre ha d'incloure molts quilòmetres ni grans mitjans de transport. Pot ser a tocar de casa o a una mica més d'una hora de viatge en tren. Ja ho deia el gran escriptor portuguès: « Hay que andar mucho camino para encontrar lo que tenemos cerca». I així és. Amb el pas dels anys, a través del gran viatge, ho vas comprenent.
El gran viatge ens convida a seguir caminant i a encetar cadascun dels 12 mesos que, ara per ara, són uns desconeguts per a tots nosaltres. Ningú sap què ens portarà, aquesta vegada, el gran viatge. I mirem l'horitzó, amb una mica d'esperança. Com fa el protagonista de la pel·lícula Habana, a l'última escena, quan albira l'horitzó davant el mar i pensa en veu alta: «...Veig un vaixell a la llunyania i alguna cosa s'accelera dins meu. Suposo que és l'esperança... Qualsevol cosa és possible... És una nova dècada. Les coses són diferents. M'assec amb l'esquena recolzada a la paret, vigilant l'entrada. Mai se sap qui pot entrar. Potser algú que s'hagi vist obligat a canviar de rumb. Aquesta és una zona d'huracans».
