Tremolen els fonaments de l'« Una y Grande»: Carles Puigdemont i Toni Comín, « prófugos de la justicia», són acollits al Parlament Europeu i ocupen els escons 854 i 853. Escàndol insuperable: Europa insulta l'Espanya del Cid i de la Constitució, que fins fa quatre dies semblaven idees antagòniques (« y Sánchez lo permite»).

El Parlament Europeu obre la porta a Puigdemont i la tanca a Oriol Junqueras. A final d'octubre del 2017, quan el Senat, el Govern i el fiscal general van atacar de forma conjunta i coordinada, el primer va decidir marxar i el segon va decidir quedar-se. Ara l'expresident gaudeix d'una tribuna privilegiada i remunerada i al segon no li sentim la veu perquè respon les entrevistes per escrit des d'una cel·la de Lledoners. Puigdemont va ser espavilat. Va decidir que des de l'exili es lluita millor, o això és el que argumenta. Junqueras, catòlic practicant, va fer cas a Tertulià, pare de l'Església i autor de la bonica frase «la sang dels màrtirs és llavor de nous cristians». Es va oferir al sacrifici com els fidels de la pel·lícula Quo Vadis, que entraven cantant al circ on serien devorats pels lleons. De segur que ha rebut amb joia la paradoxa que una sentència europea sobre el seu cas afavoreixi el seu rival i tanmateix germà en l'independentisme.

A Estrasburg s'ha post el sol de l'imperi, que ja ha patit sacsejades judicials a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Luxemburg. Amb joia ho celebren els qui s'alegren amb les derrotes espanyoles, així en futbol com en política internacional. Si aquesta és una victòria sòlida o un miratge temporal ho dirà la resta d'europarlamentaris quan tramitin els suplicatoris que ja han estat presentats. El drac que vomita foc per tres boques farà tot el que pugui perquè els seus corresponents europeus aixequin la immunitat de l'expresident i companyia, els quals tindran a favor alguns amics que, com a mínim, procuraran allargar el tràmit. Els socialistes hauran de triar amb qui queden malament, una situació en què no deixaran de trobar-se tot el que duri la legislatura espanyola o el pacte que la sustenta.

Tant se val: a l'assemblea parlamentària de la Unió Europea hi tenen veu i vot els « prófugos golpistas» del referèndum i la DUI. L'« Una y Grande» s'enfila per les parets i als qui s'alegren amb les derrotes d'Espanya no se'ls esborra el somriure dels llavis, perquè «aquest moment ja no ens el prendran».