15 de gener de 2020
15.01.2020
Diari de Girona

Legislatures perdudes

15.01.2020 | 00:12
Legislatures perdudes

Espanya no es trenca, però la política nacional sí que sembla fer-ho empesa per la falta de contenció i per una misteriosa marxa enrere. Pensàvem que la modernitat havia donat l'esquena ja per sempre als mals seculars de país: el guerracivilisme latent, el patètic orgull de les emocions més banals, la mirada feréstega cap al diferent. Teníem evidències a favor: l'aprenentatge gairebé heroic dels mals del passat i dels beneficis de la pau civil. La prosperitat va acompanyar un país que ho tenia gairebé tot per fer i que desitjava recuperar amb celeritat el temps perdut, aquesta edat fosca de l'endarreriment. Que difícil resulta, però, lluitar contra els dimonis de la nació quan s'esquerda l'estabilitat i la lleugeresa d'una Pandora deixa nues –realment en carn viva– les pors i les passions de la psique col·lectiva. El setge a la Transició, aquest gran mite col·lectiu de la democràcia espanyola, ha dinamitat el camí emprès fa quaranta anys i ha iniciat una regressió als instints més salvatges dels espanyols, que suposàvem arraconats sota els llençols del progrés, les lleis i les institucions. Ens equivocàvem, és clar, com no podia ser d'una altra manera: el ciutadà no actua com un subjecte racional, sinó que és presoner del seu caràcter i del destí associat a ell. Ara ho sabem, però llavors no ho sabíem o no volíem saber-ho. En realitat, cada generació ha d'assumir sobre les seves espatlles la dura càrrega de l'aprenentatge.

Espanya no es trenca, en efecte, tot i que busca desesperadament un nou mite fundacional sobre bases molt diferents a les anteriors. Ja no es tracta del retrobament entre les anomenades «dues Espanyes», sinó d'un nou relat legitimador que associa l'esquerra amb els nacionalismes perifèrics –tots dos comparteixen una història de victimisme i la dialèctica de les classes oprimides–, alhora que arracona fora del debat polític la dreta espanyola i la converteix en boc expiatori dels mals patris. Res uneix més que el rebuig i el menyspreu. Els conflictes territorials, la fractura social i econòmica, el masclisme latent, les estructures d'opressió, l'emergència climàtica, el preu de l'habitatge, el fracàs educatiu, la corrupció sistèmica, la Corona, el 78..., tot és culpa de la dreta. Potser aquest discurs triomfi i s'imposi, però dubto que ho faci a curt termini. Entre altres motius, perquè rebutja mitja Espanya, la declara anatema i li exigeix que renunciï a les seves idees i a les seves conviccions. És lògicament un terreny abonat per a qualsevol extremisme de nou encuny.

Una dreta intel·ligent ens estalviaria els seus habituals escarafalls i plantejaria una oposició ferma però gradual i educada, una cosa semblant a la doctrina Kennan. Juguen al seu favor les contradiccions impossibles de conjugar entre l'esquerra i els nacionalismes, igual que l'apatia econòmica dels propers anys. I, això no obstant, no ho farà perquè l'ansietat constitueix el signe del nostre temps. No ho farà, perquè l'acceleració sembla haver reduït l'estadi de la paciència. Però això últim no deixa de ser paradoxal, ja que en realitat no fem res per afrontar els nostres principals problemes: els que afecten directament la sostenibilitat de les finances públiques, la qualitat de les polítiques de benestar, la ciència, l'educació i la tecnologia, la competitivitat global... en un moment històric en què Europa, i Espanya, semblen haver-se acomiadat de l'avantguarda del coneixement i el desenvolupament. Legislatures i legislatures que es perden en debats estèrils i incendiaris al voltant de les pitjors idees, les que no reconeixen en l'adversari una genealogia comuna.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook