16 de gener de 2020
16.01.2020

Anem de botigues

16.01.2020 | 00:28

Temps de rebaixes, temps de pensar –si cal– la talla de camisa, la conveniència de la compra, la botiga escollida. Ara que els establiments estan replens i la concurrència porta vida en tots sentits, serà bona ocasió per anar de botigues.

Els nostres historiadors coincideixen a afirmar que totes les ciutats de Catalunya han experimentat el més gran creixement al temps que les botigues es varen fer presents i es varen configurar a la moderna. Tothom atribueix als fenicis la pràctica del comerç, amb normes elementals i la propagació, deguda als grans viatges que ells feien; va caure bé a tot arreu, aquella faceta de la vida econòmica, i es pot dir que tard o d'hora va arribar a tot el món civilitzat. El comerç va ser admès i practicat com un signe de civilització. És així. A l'Edat Mitjana, que era molt agrícola, no hi havia pròpiament botigues; el comerç, l'acte de comprar i vendre, es realitzava als mercats setmanals i fires en dies assenyalats, a llocs com grans esplanades o a les places «mercadals». Quan apareix el nom botiga (segons el diccionari ho fa l'any 1203) significa no un lloc de venda, com el que sabem ara, sinó un obrador, on els oficis antics tenen el seu punt de treball. És el temps que ha donat nom a algunes denominacions dels carrers que tenim a Girona: Ferreries Velles, Argenteria, Calderers, Ballesteries. Després va venir el desdoblament d'aquells establiments: un lloc de treball, a la part del darrere, i un punt de venda, a tocar el carrer: la botiga. Allò ja anomenat botiga, «establiment per a la venda directa, a la menuda», era un signe de bona ciutadania, progrés popular, apuntant ja cap a un cert millorament de costums, propi de ciutat consolidada; és així com, a la història de la botiga, Alexandre Cirici Pellicer fa observar que a meitat del segle XVII les botigues mostraven mobles bons, i articles relacionats amb el culte com flors artificials, ciris de bateig, campanes i campanetes. Després, amb el to aristocràtic d'una part de la societat, la botiga va iniciar el camí de la seva pròpia decoració, il·luminació amb aranyes, vitrines, miralls, taulells majestàtics; allò que tots hem anat veient al llarg de la vida, seguint i resseguint l'amable presència de les botigues reformades.

A Catalunya, històricament, la botiga és una institució. Santiago Rusiñol va immortalitzar-la amb L'auca del senyor Esteve, que recollia aquell esperit de treball constant, servicial i personalitzat que trobem a la botiga. Aquests són uns trets diferencials que no es troben als supers, hipers i resta de família de laberints perdedors. Com deia un agut comentarista: una cosa és un lloc que venen llibres i una altra és una llibreria. Sempre ha sigut una presència estimada, la botiga, i objecte d'estudi; per exemple, l'arquitecte gironí Josep Claret ja va dedicar-li un magnífic article, «Les nostres botigues», publicat a D'Ací i d'Allà, l'any 1929. El ja citat Cirici Pellicer resumia així l'evolució de l'estilística de les botigues catalanes que varen ser: «Modernistes fins al 1910. Vieneses fins al 20. Art Deco cap als 30. Monumentalistes, durant els 40. Després, ye-ye».

Hi ha un altre tema, però, que desdiu de la llarga i noble història de les botigues. S'observa una forta i creixent descatalanització en la retolació pública dels establiments. Se sap a què pot obeir aquesta davallada? On és aquella enyorada i fecunda campanya del «En català si us plau»? El tema no és menor, i hauria de ser tractat i resolt, tot col·laborant Ajuntaments, Cambra de Comerç i Normalització Lingüistica, ben aviat. Sense rebaixes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook