Quan vaig veure en Puigdemont abaixant el cap perquè un trist uixer el va renyar quan volia mostrar un cartell d'en Junqueras al Parlament europeu, em vaig pensar que s'amagaria al seient de darrere d'un cotxe i no mouria un múscul fins que li asseguressin que es trobava en un altre país on els bidells belgues no tenen jurisdicció. Les gallines són animals de costums, quan agafen un hàbit no hi ha qui els el tregui.

En Puigdemont i en Comín, és a dir el Vivales i el seu pianista, semblaven dos nens de primària agafats en falta per la senyoreta, van posar la mateixa ganyota que l'alumne de P4 a qui han enxampat estirant les trenes a la nena del davant. Fins i tot es van ruboritzar, com dos púbers en la seva primera cita. No els va faltar més que acusar-se l'un a l'altre, de fet és el que correspondria a dos herois de tal calibre.

- Jo no he fet res, ha sigut aquest, senyoreta!

Tant em van recordar els nens de parvulari, que vaig creure que l'uixer, després de la lleu reprimenda, els acompanyaria al lavabo i els canviaria els bolquers, pobrets.

No sé quines van ser les paraules amb què el funcionari més baix de l'escalafó va posar a lloc a qui un dia es va creure el Simón Bolívar de Catalunya. Probablement no va dir res i en va fer prou amb una mirada reprovatòria o, si va dir alguna cosa, va ser un senzill «nens, a veure si ens comportem», més que suficient per fer acotar el cap al líder revolucionari del llacisme. No és que al Vivales li importi gens la sort d'en Junqueras, així que en certa manera és comprensible que no insistís a continuar amb un gest que era només de cara a la galeria. Però per posar només la punteta, francament, millor no anar de putes.

Malauradament, el lideratge no es guanya amb vots, com els escons. El lideratge es porta de fàbrica, i Puigdemont ha sigut sempre un gregari, d'aquí que s'humiliï davant la mestra, l'uixer, la senyora, el cambrer o qui tingui al davant. Els poca pena s'humilien, els líders, no. O algú imagina Krushov abaixant el cap i disculpant-se amb la mirada, després que un bidell de l'ONU li fes notar que allà no es pot treure la sabata per colpejar al faristol?

El que passa és que des de 2017, quan va preferir fugir en lloc d'anar al seu col·legi electoral a enfrontar-se a la Guàrdia Civil, el Vivales té terror als uniformes. Home de poques llums, no li demanem ara que distingeixi un uniforme de policia, del d'un uixer, del d'un revisor de tren o del d'un porter d'hotel. Ell veu només persones vestides de forma amenaçadora, i és natural que abaixi la testa i murmuri un «sí senyor» que li eviti problemes. O un taxista, que n'hi ha alguns d'uniformats.

- Bona tarda. On el porto?

- On vulgui! On vulgui! Jo no he fet res!

Suposo que la galdosa actuació del «president a l'exili» en el seu debut a Europa, explica per què la Republiqueta es va quedar al lloc on dormen els somnis. Aquests dos a qui l'uixer va atemorir són els que més cridaven «no tenim por» i són també els que havien de conduir el poble elegit a la llibertat, igual que en Moisès. Sort en van tenir, els jueus, que en aquells temps encara no s'havien inventat els uixers i no n'hi va haver cap que digués a en Moisès que tornessin tots a casa.