La superioritat de Había una vez... en Hollywood sobre les restants pel·lícules nord-americanes de l'any passat és tan aclaparadora que per força ha de guanyar les deu estatuetes que persegueix. Com a màxim, seria permissible que Joaquim Phoenix prengués a Leonardo DiCaprio l'Oscar al millor actor, atès que Joker funciona simplement com una excusa per desplegar la inadequada personalitat d'un intèrpret diabòlic.
Les nominacions ofereixen una oportunitat tan bona com qualsevol altra per recordar que la pel·lícula de Tarantino és feixista, misògina, homòfoba, xenòfoba i racista, amb una exposició descarada d'aquestes inclinacions. La grandesa del director consisteix a persuadir els espectadors que les qualitats citades són abordades des d'una perspectiva irònica, quan Había una vez... vincula la ideologia del pervers creador malgrat el seu títol de faula.
No obstant això, els veïns de Sharon Tate es veuen amenaçats pels paràsits de Bong Joon Ho, un absurd i despietat mosaic de l'alienació més urbanística que urbana. No es tracta tan sols de la primera producció coreana que es cola entre les cinc millors de parla estrangera, sinó que corona el palmarès de l'excel·lència en totes les categories. I el seu Oscar màxim resulta més inimaginable per la seva nacionalitat que immerescut. Sens dubte, es tracta de l'obra amb major contingut ideològic de l'any.
Totes les escenes d' Había una vez... són inoblidables, i divertidíssimes majoritàriament. Supera especialment la prova de la revàlida, aquesta segona visió d'una pel·lícula que la gran crítica Pauline Kael prohibia radicalment. Fa mandra enfrontar-se de nou a les contorsions de Phoenix, al perfeccionisme inconsútil de 1917 o a aquest vulgar títol de gènere anomenat El irlandés, que cap de les seves desenes de milions d'espectadors a Netflix ha vist d'una sola asseguda. No obstant això, en qualsevol moment deixaries el que estàs fent per revisar el breviari del gamberrisme signat per Tarantino.
Oblideu-vos dels llibres de mil pàgines de Thomas Piketty contra el capitalisme, perquè Parásitos és la síntesi més salvatge de la desigualtat econòmica. Entona una oda al sadisme burocràtic, a la incongruència de viure i sobreviure sense conviure a uns carrers de distància. No hi ha cap argument formal per emparar una disfunció que només es pot analitzar des de la sàtira extravagant i sagnant.
A l'estranger agrada contemplar Antonio Banderas imitant Pedro Almodóvar, però l'espectador de l'egòtica Dolor y gloria té dret a preguntar-se per què el prenen per un cadàver. El seu tenebrisme excedeix fins i tot els estàndards en declivi de l'obra almodovariana. Leonardo DiCaprio mereix per primera vegada en la seva carrera el cim interpretatiu, en una categoria on falta el Brad Pitt d' Ad Astra. Tant se val si aquest actor aconsegueix el seu magnetisme mentre pensa en una altra cosa. O si no pensa en res.
El cinema és com la vida, un vulgar entreteniment, però se surt d'una projecció d' Había una vez... i Parásitos amb una imatge alterada sobre el cinema. I sobre la vida, totes dues tornen a l'espectador la sensació d'humilitat que només pot comparar-se a relliscar sobre una pela de plàtan.
