Entre les coses que ningú no s'espera que li passin en la vida s'hi troba, sens dubte, que una peça metàl·lica de vuit-cents quilos de pes, tan calenta que emet llum groga, entri per la finestra del veí de dalt i enfonsi el terra del seu pis damunt del teu cap. Això és el que li va passar a una de les tres víctimes mortals de l'explosió, dimarts al vespre, d'un dipòsit d'òxid d'etilè a la zona petroquímica de Tarragona. Una explosió descomunal que tanmateix va afectar poc les àrees habitades més properes: tremolors i alguns vidres trencats. Excepte per aquesta peça metàl·lica que la deflagració va convertir en un projectil roent i el va fer volar en una paràbola de dos quilòmetres i mig, fins a una finestra d'un bloc de pisos del barri de Torreforta.

Dimecres tot eren conjectures i crítiques de plantilla i manual. Es qüestionava per què l'administració no va accionar les sirenes. Ni que ho haguessin fet, el projectil ja hauria impactat. A més a més, quan sonen les sirenes la gent s'ha de tancar a casa. L'accident mortal no s'hauria produït, això segur, si no existís la zona petroquímica de Tarragona, però potser llavors tampoc no existiria el barri, ja que sense aquestes empreses la ciutat seria més petita, menys poblada. Els que es queixen dels perills que suposa i de la contaminació que genera demanen mesures correctores, però rarament defensen tancar les empreses: són conscients de com en depenen. Saben que el risc zero no existeix, però exigeixen amb raó que s'hi apropi tant com es pugui. Què va fallar exactament en aquest cas? És possible que triguem a saber-ho, i que la veritat oficial acabin per fixar-la els tribunals. Però res no esborrarà l'estranyesa pel fet que algú hagi mort a dos quilòmetres i mig de distància d'una explosió a causa del vol parabòlic d'una peça de ferro de vuit-cents quilos.

I per experiència estranya, la d'un home identificat per error a Girona en una roda de reconeixement en què va entrar com a simple figurant. Els testimonis van assenyalar-lo i va passar un mes a la presó. Ara ha estat absolt per un tribunal «quasi avergonyit», però entremig ha perdut la feina i s'ha separat de la dona. És un cas per fer-ne una pel·lícula o, almenys, el capítol d'una sèrie de policies i judicis. Per a l'afectat és un malson irreparable. Què és per a l'administració? Hauria de ser una ocasió per revisar disfuncions i eliminar absurditats. Els ultres de l'assalt a Blanquerna al carrer, i aquest home entre reixes.