17 de gener de 2020
17.01.2020
Diari de Girona

Mireia

17.01.2020 | 00:38
Mireia

He llegit amb molt de respecte i tristor l'intens comiat de l'exdona de Gabriel Rufián. Hi ha alguna cosa emocionant, no gens xarona en les seves paraules. Hi ha una devoció elegant, espiritual, l'expressió d'un amor sincer, que potser ha esgotat els camins de l'altra banda, però que per part seva és un crit alhora esgarrifós i tendre, íntim tot i la seva exhibició, raonat malgrat que surt directament del cor. Li tocarà patir, i em sap greu. I cada cop que cregui que ha començat a oblidar es tornarà a veure la ferida en cada fotografia del seu home. M'agraden les històries d'amor. Em cauen bé els que estimen, encara que perdin. L'exhibicionisme de la nostra era pot arribar a ser molt vulgar, però aquesta noia ha sabut crear un moment d'insòlita bellesa amb la seva tristesa. I en lloc de refugiar-se en el ressentiment explora amb les darreres gotes del seu amor del que encara queda de l'amor, de la gratitud pel temps en què fórem i de l'oportunitat que sabem sempre donar a la humanitat quan sabem plorar sense estripar les fotografies.

M'agrada l'elegància i aquesta és l'elegància que més costa. Cal tenir una classe interna, no gens pensada, lliure de qualsevol càlcul, per veure que l'amor se te'n va, i se te'n va amb un altre, per insistir en l'amor i no cercar la sortida fàcil de l'odi. Quan et fan mal, encara que sigui sense voler, encara que sigui perquè la vida és així i no podem fer-hi res, la primera temptació és fer mal, tornar el dolor, l'odi és alliberador encara que al final sigui inútil i t'embruti. Que una noia abandonada i plorosa reconegui encara l'home que li marxa com el seu amant fidel i el seu millor amic és una estrella polar que brilla per guiar els Reis. Ni conec aquesta noia. Si la conegués li diria que seguís sempre la intuïció d'aquest amor, perquè no tindrà mai cap altre sentiment millor. Ella ara no ho sap, o no vol saber-ho, però les ferides tendeixen totes a tancar-se i al final a cada fantasma aprenem a trobar-li el seu racó. Al final cada petó acaba cobert per un altre petó, i també ella ho veurà, i també ella aprendrà a mirar amb tendresa, però sense dolor, el seu passat.

Si tot això, a més a més, arriba a fer-ho sense haver-se rebaixat a les passions més baixes, i més fútils, podrà estar orgullosa d'ella mateixa, i del seu espai de llum, i el que hagi estimat haurà valgut la pena, i quan el propi amor guareix el mal que l'amor ens fa, les persones estirem una mica més enllà els límits de la nostra mortalitat.

M'agraden les històries d'amor i les persones elegants. M'agraden els que pateixen, els que s'equivoquen, els que cauen, i els que quan s'aixequen continuen mirant l'amor a la cara en lloc de girar-li l'esquena com si no existís, com si no el fes patir, com si viure no fos estimar, com si no fóssim el que estimem, el que defensem, com si l'amor no fos el que ens fa viure i el que ens fa morir, el que ens mata de gelosia i malgrat tot ens ressuscita perquè continuem sent aquesta llum. I tu faràs que també d'aquest turment en neixin les flors més belles, Mireia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook