17 de gener de 2020
17.01.2020
Diari de Girona

Com són els espanyols

17.01.2020 | 00:38
Com són els espanyols

Crec que va ser Marx que va dir que sovint una novel·la ens informa més sobre una societat que un llibre d'història. Això a vegades passa amb els films. Fa poc TV3 va passar el film Ara o mai (Ahora o nunca) sobre l'accidentat periple de dos joves espanyols que es volen casar al Regne Unit, en un idíl·líc entorn local, un «castell» on la parella protagonista es va conèixer en un stage d'aprenentatge d'anglès. És dirigit per Maria Ripoll i protagonitzat pels actors Dani Rovira –un jove valor del cine espanyol–, Jordi Sánchez –el de Plats Bruts, la sèrie de culte de TV3– i María Valverde.

La pel·lícula es presenta com una «comèdia romàntica, una trepidant història que combina el cinema d'acció, d'aventures, de road-movie, western, drama i èpic amb una pàtina molt actual i local». Sí, la pel·lícula és «molt actual», com diu la publicitat promocional però a la vegada em sembla una «espanyolada» franquista posada al dia. Ens permet fer una magnífica lectura de com són molts els espanyols en el seu comportament quotidià. Els espanyols, com els catalans, tenen grans virtuts i grans defectes. Són aguts, enginyosos, divertits, creatius, entre altres virtuts. De primer, en el film, sigui a Espanya, a Marsella, a Amsterdam o a Anglaterra, es mostren amb un «desparpajo», desinhibició, seguretat i a vegades arrogància que sembla que només pot donar ser fills d'un gran imperi i d'una nissaga de nobles. Un comportament interclassista que no sol ser el dels catalans –amb grans defectes, en els quals ara hi entrarem– i del qual, precisament, en som víctimes. A la vegada són cridaners –i criden encara que siguin en ambients no domèstics–, sorollosos, vulgars i fins ordinaris. També «faltones» –hi ha termes que són de mal traduir–, ballarucs –es posen a ballar sevillanes en un tres i no res, en qualsevol lloc o ocasió–. Igualment són molt impostats i sovint sobreactuats (i no parlo d'actors). Estem parlant, és clar, d'una mena d'espanyols, perquè no tots són així. Una cosa en el que sí solen coincidir tots és en la fòbia a les llengües, i a la seva incompetència lingüística. Educats en la idea de que parlen la llengua més important del món –o gairebé–, allò que sempre ens diuen als catalans per menystenir la nostra llengua, que ells són 5.000 milions, intenten parlar-la arreu –el seu nivell d'anglès és deficitari o inexistent, cosa que també ens passa als catalans–, però comproven, amb desesperació i frustració que la seva no és la llengua del món.

Ve a tomb aquí la magnífica reflexió de Vicenç Villatoro: «La màquina Marca Espanya té per funció combatre el sobiranisme català. I per això posa en circulació un axioma: els independentistes odien Espanya i, per tant, odien tots i cadascun dels espanyols. Aquest axioma ha de funcionar en clau interna –odien el teu país, t'odien a tu– i en clau internacional: l'independentisme és un moviment supremacista i xenòfob. Però l'axioma és pervers. Es fonamenta en una confusió volguda entre Espanya i els espanyols. Una cosa és Espanya, un estat, un concepte polític, i una altra els espanyols, la suma dels ciutadans d'Espanya. Confondre-ho és fer trampes. La majoria dels independentistes critiquen Espanya com a estat, però admiren i estimen els espanyols que els semblen admirables (i n'hi ha molts)». Entre els que m'hi compto. Però com diuen, «lo cortés no quita lo valiente».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit