En les fotografies de la nostra ciutat de diverses èpoques podem observar com sobresurten del conjunt d'edificacions dos elements destacats. Molts campanars i també un bon nombre de xemeneies. Els campanars són el testimoni de moltes generacions d'un poble creient. Les xemeneies ens recorden una activitat industrial que, especialment des de mitjan segle XIX, transformà l'activitat de la població i un progrés tècnic i econòmic de molta consideració.

El campanar de Sant Feliu és com una agulla que, malgrat hagi estat truncada, ens assenyala el camí del cel. La seva forma esvelta i elegant meravella l'espectador. I a més s'aixeca sobre el solar que fou regat amb la sang dels màrtirs que, amb el seu sacrifici, segellaren l'expansió de l'Evangeli en el nostre país. El campanar de la Catedral no va poder ser gòtic a causa de la crisi econòmica que retardà uns segles la culminació d'una obra que ja havia estat iniciada. Però té el mèrit de ser el punt més alt de la imponent mola pètria que presideix la silueta urbana de Girona.

Més antic és el campanar de Sant Pere de Galligants. Un campanar que va suportar la calamitat del setge de 1809. La seva proximitat amb la muralla que tancava la ciutat, i amb el castell de Montjuïc, que després de ser ocupat pels invasors els serví de punt de partida dels seus atacs a l'urbs assetjada, i d'una manera molt especialment aquell entorn del burg de Sant Pere. Una reconstrucció matussera convertí aquell campanar en una espècie de torre de defensa, amb els corresponents merlets. Afortunadament arribà l'oportunitat de tornar-lo aproximadament al seu origen. Prenent com a model la part que no havia estat afectada per les bombes de l'artilleria napoleònica es realitzà una meritòria obra de recuperació. I així aquell campanar tornà al seu estil romànic original.

Diferent sort tingué el campanar de l'església parroquial de Santa Llúcia. En la segona meitat del segle XIX, s'afegí al que quedava d'aquella torre medieval una construcció moderna. Un mirador molt graciós, però que amb els seus rajols no té cap concordança amb la pedra que predomina en tot l'entorn.

A l'esquerra de l'Onyar, a l'antic monestir de les Bernardes, destacava un campanar que, en fotografies de tres èpoques diferents, apareix amb diversos remats. La visió més antiga, que podia ser de la segona meitat del segle XIX, mostra una teulada a quatre vessants. En un gràfic de començaments del segle XX apareix amb un cupulí. I la versió més moderna del campanar el presenta acabat amb una terrassa. L'any 1936 foren enderrocats el monestir, el temple i el campanar.

En aquella mateixa barriada, al temple parroquial de Santa Susanna del Mercadal se li coneixen tres campanars. I tot i que no n'hi ha constància, podríem suposar que encara n'hagués tingut algun de més antic. El més antic dels quals n'ha quedat constància fou enderrocat l'any 1925 per donar pas a un de nou. Quan jo vaig ser batejat i confirmat en aquell temple, aquell primitiu campanar encara hi era, tot i que no el puc pas recordar; era massa petit. Però he conegut persones que sí que el recordaven i que l'identificaven perfectament en la fotografia que se'n conserva. El nou campanar, que fou acabat l'any 1927, era neogòtic, i podia recordar en certa manera el de Sant Feliu, o potser s'havia inspirat en els de Lourdes, per la devoció a la Verge en aquesta advocació que sempre s'ha viscut en aquesta parròquia. El campanar neogòtic tingué menys de deu anys de persistència ja que va desaparèixer quan es va començar a enderrocar el temple, l'any 1936. Quan es reconstruí el temple que havia quedat mutilat, i es reconcilià l'any 1943, les disponibilitats econòmiques d'aquell moment no eren suficients per reconstruir el campanar. S'hagué d'esperar a l'any 1992 per poder dotar el temple d'una nova torre per a les campanes. D'una reunió de sis arquitectes en sortí un projecte que no fou admès per l'Ajuntament. Finalment l'arquitecte Jordi Masgrau elaborà un nou projecte, adaptat a les indicacions que formulà l'arquitecte municipal. I ara el Mercadal torna a tenir campanar i campanes.

Del segle XVIII són els campanars del Carme, de Sant Lluc i de Sant Martí. Aquest tingué un cupulí que va ser escapçat per un llamp. I no es considerà convenient restaurar-lo, sinó que se suprimí.

L'antic convent de Sant Francesc de Paula tenia un campanar de tres cares, que persistí fins als anys seixanta del segle passat, quan fou enderrocat l'edifici que des dels temps de la desamortització havia estat destinat a caserna, primer de cavalleria i posteriorment d'artilleria.

Més moderns són el de Sant Josep, dels primers anys cinquanta i el del temple dels Claretians, que se suprimí quan tot l'edifici fou transformat en l'estat que presenta actualment.

Alguns temples en lloc de campanar tenen o tingueren espadanya. El de les Germanes de Sant Josep, el de les Filles de Sant Josep, el de l'Hospital de Santa Caterina, el de Sant Jaume de Pedret, el de les Carmelites de Montilivi. I els ja no existents de les Germanetes dels Pobres, l'Hospici, de les Dominiques del carrer de Les Hortes i el de les Adoratrius.

A mitjan segle XIX, grans edificis industrials emplaçats en ple centre urbà van prenent protagonisme als tallers artesanals que aniran disminuint en nombre i en importància, fins a quedar en una situació testimonial que és digna de ser conservada i reconeguda pel valor que indubtablement no se li pot negar. El carrer Nou i el seu immediat entorn fou com el que ara diem un polígon industrial. Amb indústries tèxtils, metal·lúrgiques i papereres. Com la Planes i Flaquer, la Gròber, la Gerundense. Existeixen fotografies d'aquella zona en les quals apareixen un conjunt de xemeneies que exterioritzen l'activitat industrial. En la mateixa zona, la torre de les aigües té un aspecte d'entre campanar i xemeneia, i no és ni una cosa ni l'altra; però la justificació de la seva existència és sens dubte industrial. Durant la guerra del trenta-sis s'hi instal·là una potent sirena per avisar del perill de bombardeig. Quan ja no tenia cap utilitat es dubtà entre el seu enderroc o la restauració. I s'optà per restaurar-la. S'ha de reconèixer que es troba ben integrada en aquell àmbit.

L'any 1934 en un espai que aleshores era encara municipi de Palau Sacosta i des de l'any 1963 ja correspon a Girona, s'hi construí una xemeneia de 55 metres d'altura. Xemeneia al servei de la fàbrica d'Indústries Químiques i Tartàriques, coneguda popularment, en aquell temps, com els Químics de Palau. Quan aquella factoria, que havia sigut de gran importància, va deixar d'existir, la fàbrica s'enderrocà i aquella zona es transformà totalment, la xemeneia es mantingué en peu, com a testimoni del que representà un temps per a l'activitat industrial i econòmica de Girona. He pogut consultar el conveni que es formulà entre la companyia titular de la fàbrica i el constructor de la xemeneia, que era una empresa de Badalona. El preu de l'obra fou de 27.578,40 pessetes. Per aquell temps era una quantitat considerable. Com també ha tingut i té importància la xemeneia. Abans per la seva funcionalitat i ara pel seu testimoniatge.