Alguna cosa es mor en l'ànima quan un fill teu considera, i així t'ho fa saber, que una altra mare és millor que tu. Morir, morir, potser no; però està clar que ressentir-se, sí. Ai. Arriba un dia en el qual una altra mare és més moderna, més estilosa, més maca i porta talons més alts que tu o, simplement, porta sabates de taló i no va sempre en esportives. És probable que la teva parella pensi el mateix, però avui parlem de prole. A tots ens ha passat, per activa i per passiva. Recordo que, durant un estiu, vaig desitjar que el meu pare s'assemblés al meu professor de natació i vaig desitjar que la meva mare cuinés com la Maruja, la mare de la meva amiga Maria. Fes el que fes la meva meravellosa mare, la Maruja sempre ho feia millor. Els fills, de vegades, som una mica cruels. Valorem poc el que fan els nostres pares per nosaltres i donem el seu afecte i incondicionalitat per descomptats. Sort que acabem madurant. O no.

Conec persones que creuen fermament que la vida de qualsevol altre és millor que la seva. Qualsevol altre té més sort, un treball més interessant, una família més cohesionada, un cotxe més gran, una vida social més dinàmica i atractiva i millors oportunitats per prosperar. Molts altres, tot i no comparar-se amb els altres, són incapaços d'admetre que la seva vida és més que acceptable. Són aquests que arquegen una cella, et deixen anar un pse, quan els preguntes com els va la vida i tenen un «però» per a tot. Dir que estàs bé és anar en contra de la dinàmica actual. Que t'agradi el teu barri, que la teva parella et caigui bé, que adoris la teva família, que consideris els teus amics imprescindibles i, salvant algun matís, que admetis que ets una persona privilegiada per tot l'anterior és un acte revolucionari. I és que els temps actuals marquen que toca estar molt enfadat. Amb tothom i per tot. Malament la feina, malament la societat i malament els joves. Els companys d'oficina són un espant, els caps uns passerells i l'horari un desastre. Cal no refiar-se dels advocats, els periodistes no en tenen ni idea, sabem més que els metges i sense comentaris sobre la justícia espanyola. Si t'atreveixes a pensar, et linxen. Si optes per callar, t'acusen de covard o d'equidistant. La qüestió és queixar-se i el resultat és la crispació.

Cal reconèixer la contribució dels polítics a aquesta situació. Representants faltons, mancats de savoir faire, entestats a veure la palla en l'ull aliè i incapaços de fer autocrítica. El que ha passat en aquest país dona per escriure diversos sainets. Baralles i reconciliacions, abraçades i punyals. Hem estat testimonis de campanyes electorals amb tigres i peluixos, presenciat, atònits, intervencions exaltades durant el debat d'investidura i assistit al miracle dels pans i les vicepresidències. Un guió perfecte per a les Mamachicho. Fi, ja està. S'ha acabat l'espectacle. Ara toca treballar, estar a l'altura, donar exemple i, sobretot, toca educació. De tots: dels que governen i dels que estan a l'oposició. És hora de sortir del pati de l'escola. I, parlant de nens, vaig a veure si aconsegueixo que els meus tornin a considerar-me la millor mare.