18 de gener de 2020
18.01.2020

L'assalt

18.01.2020 | 01:09

Fa anys, quan només hi havia un canal de televisió i trèiem el nas al món, cada Nadal emetien Donetes, la pel·lícula basada en l'obra publicada per Louisa May Alcott el 1868. Jo, com tantes altres dones, m'emmirallava en la Jo, un personatge carismàtic que, en un món abassegadorament masculí, volia fer el gran assalt, volia escriure, volia irrompre en aquell món intel·lectual destinat exclusivament als homes. Fa quaranta anys, a l'Espanya postfranquista, l'assalt l'havia de fer cadascuna des d'allà on podia. La meva àvia havia somiat que seria ballarina, però va passar la vida treballant en una fàbrica tèxtil. La meva mare volia ser mecànica –l'avi tenia un taller–, però no la van deixar i ha fet de modista. Sense altres models a la vista, la Jo de Donetes era un exemple precís, clar i concret.

De Donetes se n'ha fet una nova versió cinematogràfica. I se n'ha fet també una lectura diferent. Per algunes feministes l' Alcott, i la seva obra, és masclista i patriarcal. Hi ha feministes que no són capaces d'entendre que al cel no s'hi arriba per assalt, sinó pujant els esglaons de l'escala d'un en un, i que l'Alcott, com tantes altres dones que van viure i escriure per a la gent del seu temps, van saber fonamentar esglaons potentíssims.

No saber situar els intel·lectuals o els artistes en el seu context històric demostra tenir poques eines. No es pensin que això passa només als EUA. A Catalunya, igual. A la Bisbal hi ha feministes que enfonsen la Llucieta Canyà perquè no és tan feminista com elles. Una de les conseqüències –potser indirecta– de la pressió és que l'autora bisbalenca ha estat pràcticament esborrada. No té ni un trist carrer, com sí que tenen, en canvi, els homes que escrivien molt pitjor que ella. És clar que aquests homes, i a tants altres, no se'ls exigeix ni puresa, ni perfecció, ni feminisme futurista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit