Per a Vanity Fair i Deadline, Antonio Banderas era l'únic actor «de color» nominat als Oscars. Per a nosaltres, el protagonista de Dolor y gloria és un moreno andalús envejablement bronzejat. Sempre hi ha algú per a qui mai seràs prou blanc ni prou negre: els africans albins són perseguits a mort.

Això de Banderas va transcendir el mateix dia en què Alba González va renunciar a ser directora general d'Igualtat de Tracte i Diversitat Ètnica Racial perquè diversos col·lectius van reclamar que ocupés el càrrec una dona «racialitzada». Essencialment, els semblava que l'Alba era una «senyora blanca» encarregada de portar assumptes de gitanes, llatinoamericanes, afrodescendents (negres procedents de qualsevol país), africanes, musulmanes i asiàtiques. Aquí el femení crec que té sentit; no és com dir « consejo de ministras».

«Racialitzada» és un terme marxià al qual tocarà acostumar-se, perquè el repetiran des dels ministeris socials. Té els seus detractors antiracistes perquè qualsevol s'adona que, quan retreuen que ocupi el càrrec una «senyora blanca», l'estan racialitzant en blanc tant com a les persones racialitzades en altres colors, que per ser d'altres colors no són racistes entre si. No van arribar a al·legar que l'Alba (que significa blanca) és un nom racista o racialitzat, malgrat la seva fe cega a canviar les paraules per canviar la realitat i la seva fe religiosa en el valor d'allò simbòlic.

Vindran moltes més paraules rares de les «minimories», la meva paraula estranya encunyada per designar grupuscles que s'apoderen del discurs i les reivindicacions de les minories i les expressen en argot.