Les paraules, sovint, són el vocable inapetent que, atapeït entre la xerrameca, mira i no es decideix a sortir. A vegades (moltes de les nostres expressions) són la impressora que es vanagloria de ser una bona copista. El definitiu mai s'estableix al costat del «però», a canvi, crec que al costat de semblant paraula es paralitza el valor i tot és temptativa de paràlisi.
Per quina raó, moltes vegades, enfonsem les nostres voluntats al costat de l'excusa? Certament, les coses més fabuloses són les que més por ens fan. La vida és un gran escenari, per tant, és important entendre que al costat d'ella es retarda la mort i tots els «peròs» sobren. Hi ha paraules que són la blasfèmia del valor. Paraules que emmalalteixen amors, paraules que tallen ales. Sí, paraules que ens impedeixen volar; paraules que no ens deixen trobar en un altre país el temps perdut que signa missatges sense rúbrica, paraules que ens condicionen a l'hora d'avançar; paraules que (per desgràcia) són presència i pervivència amagades entre la rutina. És inútil tenir una actitud vacil·lant, l'originari i genuí es munta en grans transatlàntics i no té por d'enfonsar-se. Saben? Tot en la vida té el seu lloc, per tant, hem de saber veure que al costat del «però» hi ha la tirania que ens converteix en màrtirs, sí: pobres infeliços guerrejant pel nostre propi destí.
Diàriament podem veure-ho... Quantes vegades diem: ja, però... I pel que es veu (somric) fixem per l'eternitat allò dels senyals. Ah, no, que tonta que soc, m'estic confonent amb allò dels pèls. Renoi, en què estaria pensant.
Quantes persones són la preferència de l'excusa que no esclata al costat del valor. Crec que moltes vides són la seguretat gelosa que empra un llenguatge ple d'imatges. S'entén per imatges tot allò que es pot veure... I en quin lloc queda el sentir? Al costat dels «peròs» tard o d'hora tot és resignació; ara bé (per a moltes vegades), és el més còmode. Hi ha persones que són la casualitat que entusiasma la bogeria i persones que són el desgrat de l'al·lucinació. Vull acabar amb el pensament d'una gran dona. A més, és una escriptora a la qual admiro. Anaïs Nin: «Llança teus somnis a l'espai com un estel, no saps el que portaran de tornada, una nova vida, un nou amic, un nou amor, un nou país».
