Benvingut el santuari dels Àngels

M. Carme Ribas i Mora filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora

No sempre hem d'escriure coses negatives i si ho fem, quan sembla que hi ha un canvi, també s'ha de felicitar. Dies enrere em vaig convertir en la veu d'una part de la meva ciutat, donada la quantitat de gent que m'havien preguntat per què el santuari de la Mare de Déu dels Àngels restava tancat feia dies. A molts ens sobtà quan a primera pàgina llegíem la notícia d'una obertura amb una gran perspectiva amb piscina inclosa. Al moment se'ns van eixamplar els pulmons a molts, semblava que ja copsàvem l'aire net que allà es respira. Però sols llegir-la no s'atenia a la realitat, sinó a un projecte que, segons deien, de moment era impensable de portar a terme i es buscava solució. Ara sembla que ha estat realitat la seva obertura. Tan de bo que el pelegrinatge que es formava, encara que fos individualment, continuï. La persona que hi pujava un cop a la setmana sol o acompanyat, i quan era a dalt en la seva intimitat feia una visita a la Verge, no calia que anés a missa; un petó a l'escapulari, encendre una llàntia per a alguna amiga o una persona malalta, mirar, pintar, retratar, dinar. O pujar amb amics, esmorzar, parlar i tornar a baixar. Crec que el que podem dir dels Àngels, el nostre santuari, es això: pujar, pensar, pregar, dinar, fer un retir, celebrar, comprar. Avui una àvia emocionada per l'obertura m'ha trucat i m'explicava que se li va morir una persona molt estimada i varen convidar tota la família als Àngels a passar uns dies plegats, dies de record i recolliment.

La Creu dels Àngels, feta per l'inoblidable Max, anomenada «el Crist de l'acollida», també havia deixat de veure gent que li deixés flors silvestres, violetes, setembres o ginesta, depenent del temps, en record per als que ens han deixat tot pujant als Àngels o simplement gent que amb una mirada, una parada, un nom del pare o la senyal de la Creu, a dins seu deien «ja estem arribant, ja som aquí». Jo us dic, en nom de molts i el meu propi, que per molts anys hi puguem continuar pujant.

L'amenaça mai

és un camí

Jesús Domingo Martínez girona

El Papa, en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, no va fer un discurs polític. Les seves «receptes» per aconseguir la pau neixen de l'Evangeli i, especialment, d'una mirada d'ecologia integral que promou una transformació de les relacions de cada persona amb els altres, amb la natura i amb Déu. I des d'aquesta mateixa mirada de fe, planteja la urgència de conrear l'esperança d'arribar a la pau amb gestos concrets o la necessitat d'honrar la memòria de les víctimes de la violència. Per tenir una bona relació amb l'altre cal establir amb ell ponts de diàleg i promoure unes relacions justes i equitatives, no amenaçar-lo amb l'aniquilació. Malauradament, algunes actuacions actuals, socials i personals, no estan tenint en compte aquests consells.

Davant d'una oposició agressiva

JOAN JANOHER I SADURNÍ forallac

Les corts espanyoles han demostrat la revelació del problema que existeix de forma real, dintre la convivència del país. Ja tenim clar com pensa l'oposició política, només els encaraments i les formes de manifestar-se donen la mesura exacta de l'incompliment democràtic que s'esdevé a l'hemicicle parlamentari. Són signes de manca de formació diplomàtica. Els seus representants actuen com si estiguessin en un pati de col·legi, imperant en tot moment l'indisciplina com el respecte escaient, que correspondria a quelcom diputat, amb coneixement de responsabilitat, per la qual cosa se'ls pot distingir, amb les maneres i comportaments poc apropiats per les seves actituds.

Una ensenya prou eloqüent dels despropòsits que haurien de prevaldre i no existeixen. Malauradament, ens sentim com maltractats, davant la incorreció i manca de respecte envers el moment puntual que es vivia. Una baralla verbal, on es demostra la mancança de lideratge dels oradors, que no són dignes de representar-nos. I sobretot, la dreta unionista, personatges tendenciosos, en malbaratar el Congrés, on les seves regles s'haurien de personificar com a exemple democràtic. I a més, demostrar les seves vàlues, com a representants del poble. Res en podem esperar. Només s'escau demanar un bon encert a la investidura de Pedro Sánchez. Almenys els propòsits així són.