El Parlament català ha posat aquesta setmana un parèntesi a la perpètua inactivitat legislativa dels dos últims anys (durant molts mesos ha estat tancat) per aprovar el pressupost de la Cambra, que inclou un augment salarial per a ses senyories els diputats de l'1,75% (el doble de l'IPC, el doble de l'increment de les pensions). Deu ser que els quasi 80.000 euros anuals que cobra un diputat ras, per exemple de les comarques gironines, no els permeten arribar a final de mes, com la pobra Pilar Rahola. I ho ha fet amb l'aliança del partit de Puigdemont, JxCat, Ciutadans i PP. Aquesta vegada no els ha causat cap urticària pactar amb els respectius enemics. La «dignitat» també té un límit.

Al final, resultarà que l'única activitat d'aquesta desoladora legislatura, que va néixer a principis de 2018, haurà consistit a incrementar els salaris dels polítics catalans, ja de per si els més elevats d'Espanya. Els 139.500 euros anuals que cobrava Puigdemont quan era president ja s'han convertit en 152.861 euros per a Quim Torra, el president més histriònic i innocu del món occidental. Aquests 152.861 anuals que s'embutxaca l'oprimit Torra suposen quasi el doble del que percep l'opressor Pedro Sánchez (82.979 euros anuals). Una altra gran aportació catalana al món: els colonitzats tenen millors salaris que els colonitzadors.

Fa temps que la majoria dels càrrecs polítics, sobretot a Catalunya, es nodreixen de gent que ha entrat gairebé a l'adolescència a les joventuts del seu partit, s'ha col·locat en alguna institució només acabar la carrera universitària, els que l'han acabat, i ha anat ascendint o passant d'un lloc a un altre. Roger Torrent n'és un dels exemples de més èxit. Va començar de regidor a Sarrià de Ter quan tenia 20 anys i, després de ser alcalde, diputat, i portaveu del seu partit, ja és president del Parlament català des de 2018, amb només 40 anys (133.332 euros anuals, fins al 2019). No tothom té una carrera tan meteòrica, però les nombroses institucions públiques del mapa polític català disposen d'un ampli catàleg de càrrecs per repartir, tots ells fantàsticament remunerats.

Probablement per això, no ho sé, desconeixen la realitat del món que els envolta. No han hagut de presentar mai currículums, ni anar a entrevistes de feina (només se'ls exigeix no contradir el cap polític de torn), no els han acomiadat i no han hagut de sobreviure amb salaris precaris. Sou fantàstic, poca feina, mínima responsabilitat, targetes VISA i despeses pagades. Ignoren que, en el sector privat, molt pocs treballadors cobren més ara que abans de la crisi. En el millor dels casos, molts mantenen el salari, la qual cosa suposa pèrdua de poder adquisitiu. D'altres, ho tenen pitjor: van quedar fora del mercat laboral. Apujar-se encara més l'elevat sou que perceben és una indecència dels nostres diputats, primer dels que hi han votat a favor, després dels que s'han abstingut i finalment dels que hi han votat en contra però també se'n beneficiaran.