Els màxims dirigents de PP i de Vox han ressuscitat el discurs franquista contra la maldat intrínseca del comunisme com a argument definitiu per desqualificar el Govern de coalició presidit per Pedro Sánchez. Un ninot -diuen- en mans d'Units / Unides Podem, dels independentistes d'Esquerra Republicana i del PNB, dels filoetarres de Bildu, i d'altres ocasionals companys de viatge que han aprofitat la debilitat parlamentària del líder socialista per negociar importants avantatges en seus respectius àmbits d'influència.

El general del Ferrol (que havia col·laborat amb Hitler i amb Mussolini fins que va ser evident la seva derrota militar) va utilitzar la basa de l'anticomunisme global liderat per Estats Units en la seva confrontació amb la Unió Soviètica (un antic aliat) per assegurar la pervivència del seu règim. Ningú va ser tan anticomunista com Franco i ningú va perseguir els comunistes amb tant zel inquisitorial. Entre altres coses perquè sota aquesta denominació es tendia a desqualificar qualsevol classe de dissidència (o conat de dissidència) respecte de la línia oficial. Una obsessió que va acabar per afavorir els comunistes de la clandestinitat en convertir-los en el principal subjecte polític (gairebé en l'únic) de l'oposició democràtica. De fet, la Llei de repressió de la maçoneria i el comunisme va estar vigent des de l'1 de març de 1940 fins al 8 de febrer de 1964 després d'haver-se transferit parcialment les seves competències al Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que al seu torn va acabar per ser suprimit per Adolfo Suárez el 4 de gener de 1977 després de la mort del dictador.

Durant aquest llarg període de temps alguns militants comunistes van ser condemnats a mort i executats, com Julián Grimau, i molts altres, com Marcelino Camacho i Marcos Ana, empresonats pel simple fet de reivindicar institucions democràtiques. Durant la major part de la dictadura franquista l'actuació política dels comunistes va ser pacífica i la seva col·laboració amb la Transició cap a una monarquia parlamentària, més que evident, com es va encarregar de palesar el seu secretari general, Santiago Carrillo. Primer aquietant els ànims de la militància després de l'assassinat dels advocats laboralistes d'Atocha a mans d'una quadrilla de feixistes, i després embolicant-se en la bandera espanyola durant la seva presentació en societat.

Carrillo, que era un convençut eurocomunista berlinguerià, va ser una figura destacada del parlamentarisme democràtic renovat, i company de tertúlia radiofònica de Rodolfo Martín Villa, un antic franquista reciclat. Amb aquest impecable full de serveis a la causa, rescatar per al debat polític la truculència de la perillositat comunista «no té un pase», que diria un taurí. I menys encara en un partit com el PP, en les files del qual han destacat notoris i notables excomunistes. Per citar alguns dels més coneguts dels exministres d' Aznar, Josep Piqué i Pilar del Castillo, l'influent assessor de presidents Pedro Arriola i la seva esposa, la loquaç Celia Villalobos. I també en un altre àmbit professional, el combatiu locutor radiofònic i martell d'heretges, Federico Jiménez Losantos. N'hi ha molts més però no fa al cas fer cita de tots els penedits. De moment, l'únic comunista declarat com a tal en el Govern de Pedro Sánchez és Alberto Garzón, que a més ha escrit un llibre titulat Por qué soy comunista. Però no crec que això espanti ningú.