19 de gener de 2020
19.01.2020

Púgils

19.01.2020 | 00:12

El combat polític no es dona només entre la dreta i l'esquerra o entre els partidaris del 78 i els que volen desbordar-lo, sinó també –i de manera gairebé íntima– entre els dos pesos pesants de l'esquerra: Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. El PSOE i Podem han sumat les seves forces en un pacte natural, encara que incòmode i d'innegables trets caïnites. Es tracta d'un lloc comú en la història (de Caïm i Abel a Ròmul i Rem), en el qual la passió pel poder es barreja amb la desconfiança, la por i els instints assassins. Sánchez i Iglesias són mestres en l'art de la propaganda, tots dos –cadascun amb les seves armes– saben com construir un relat que s'imposi a la societat, els dos sospiten l'un de l'altre i es miren amb ressentiment. Els dos aspiren a l'hegemonia cultural de l'esquerra, conscients que és aquí on es juga ara mateix la contesa de les idees. Iglesias ha exigit ostentar un perfil internacional per tal que se li obrin les portes d'Europa i per això compta amb el control de l'Agenda 2030, que és una cosa així com el decàleg de la modernitat. Sánchez ho contraresta amb un desplegament de vicepresidències a major glòria seva: com més n'hi hagi, menys comptarà i menys visibilitat tindrà cada un. Per fer front a la por econòmica que suscita el comunisme –no oblidem que Garzón, ministre de Consum, s'ha identificat com a tal–, els representants de l'ortodòxia financera – Calviño i Escrivà– mantenen el control dels pressupostos i de les partides clau. Si Podem és el fruit madur del 15-M, el nou PSOE de Sánchez té menys a veure amb la socialdemocràcia clàssica que amb les noves polítiques d'esquerres enllumenades a Espanya precisament durant el 15-M: partits d'esquerres que apel·len més als instints de les classes mitjanes urbanes que als interessos obreristes. Ser d'esquerres ofereix avui un regust indie inseparable de la cultura pop.

Sánchez i Iglesias han de conjugar la seva acció de govern o, per contra, acabaran llançant-se els plats pel cap com a conseqüència de la descoordinació i del seu afany de protagonisme. La cridòria de la dreta afavoreix la consolidació del pacte d'esquerres, ja que res uneix més dos adversaris que ser objectes d'atacs continus per part d'un tercer. I, al contrari, un centredreta suau en les formes –encara que ferm en els seus principis– ressaltaria el pugilat obert entre els dos líders de l'esquerra. Perquè a la fi, amb una economia encara en marxa, seran els errors polítics sobre assumptes ideològics –l'acord territorial, el paper de la justícia, l'agenda identitària, la fiscalitat mediambiental, l'ampliació o la restricció de les llibertats, la memòria històrica– els que defineixin el futur d'aquest Govern. I també el de l'esquerra.

Al final, la política és inseparable de l'ego dels seus protagonistes. I, en una època definida per l'atenció constant des dels mitjans i les xarxes, qualsevol pas en fals pot ocasionar una ensopegada de conseqüències imprevisibles. Convé recordar-ho perquè a la dreta espanyola li urgeix comptar amb un projecte per oferir al país. O, el que és el mateix, tenir alguna cosa valuosa per dir més enllà dels tòpics coneguts. I a això hauria de dedicar els seus esforços, a l'espera que els errors no forçats del Govern comencin a alimentar les seves expectatives de vot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook