Pedro Sánchez sabia, evidentment, l'embolic mediàtic i la controvèrsia que hauria de provocar el nomenament de Dolores Delgado. Vol dir que el compensava molt. O que no, excepte pel senyal d'autoritat que implica anar a la contra. Hi ha gent que no pot treballar sense un grau d'estrès molt alt. Vaig tenir un cap que es deixava missatges amenaçadors al contestador de telèfon. Si llavors hi hagués hagut Twitter, l'hauria utilitzat per assetjar-se a si mateix tota l'estona. Era allò una forma de masoquisme laboral? Potser, no ho sé. La veritat és que va arribar molt amunt a força d'autocastigar-se. Com és lògic, en comptes de morir-se al llit, es va penjar del lavabo de casa després d'escriure una carta al jutge en la qual li deia que no es culpés ningú de la seva mort. «Ha estat producte de la meva estupidesa», afegia fidel a la conducta que havia presidit la seva existència. A l'oficina vam fer broma amb la possibilitat d'enviar al tanatori una corona de flors amb una cinta en què posés: «Els teus enemics no t'obliden». Però no ho vam fer, és clar, perquè en les situacions límit fins i tot la gent més boja es torna una mica assenyada.

Personalment, treballo bé sota una mica de constrenyiment. L'absència de pressió em deixa sense idees i l'excés em paralitza. El difícil, com tot a la vida, és trobar el punt just, la dosi exacta de malestar necessària per continuar estirant del carro. Ara s'avança cap a la medicina personalitzada, en què els fàrmacs estaran fets a mida. A mi em va bé, per exemple, una mica de Frenadol, però la càpsula sencera em deixa confús. Per fortuna, en comercialitzar-se en pols, pots seleccionar tu mateix la quantitat adequada. Cada persona és un món, d'aquí que la reacció subjectiva als principis actius resulti tan variable. A Pedro Sánchez li poses un quilo de principis actius i és com donar-li una aspirina a un elefant.

Em fixo molt en la seva mandíbula, on semblen concentrar-se les seves inquietuds. Jo vaig patir durant una temporada de bruxisme i em preo de reconèixer-lo en els altres. Quan Sánchez surt a la tele, si afino l'oïda, puc percebre el cruixit de les seves estructures dentals. Si fos el seu odontòleg, li hauria aconsellat que triés una altra persona per a la Fiscalia. Però París bé val un queixal.