20 de gener de 2020
20.01.2020

Un govern sense oposició externa

20.01.2020 | 06:00

Si els plens parlamentaris li resulten aspres, imagini una acalorada reunió de consell de ministres. Espanya no compta amb el seu primer Govern de coalició, sinó amb el seu primer executiu més variat que el Congrés sencer. La tropa de Sánchez monopolitza o monopolaritza l'actualitat. Quan sorgeixi el conflicte per la gestió de l'executiu, els focus no es dirigiran cap a la dreta, sinó cap a la reacció de Pablo Iglesias. El sistema governamental autocontingut, amb el seu sistema de refrigeració opositora incorporat, explica l'amenaça de querella formulada per Pablo Casado al començament de la seva rèplica a la investidura. El pintoresquisme tremendista dels xiscles del president del PP adquireix un relleu diferent, en consignar que no procedeixen de la fúria, sinó del pànic a la irrellevància. Els embats d'entitats alienígenes com la JEC o el CGPJ no demostren la musculatura dels ­enemics del gabinet, sinó la seva vacuïtat.

Preferiria vostè viure en una fortalesa de pedra fosca amenaçada des de l'exterior o amb l'enemic a dins, sotmesa a la gelosia i enveges al detall dels inquilins obligats a suportar-se a l'interior del bastió? El debilitament dels enemics s'aconsegueix a canvi d'assimilar els assaltants, literals en el cas de Podem, que va adquirir notorietat en envoltar el Congrés amb la intenció viral d'introduir-hi el seu material genètic. En aquest experiment, el Govern és més difícil d'enderrocar que de nomenar, i ningú negarà que ha costat destil·lar un executiu entre forces antany hostils.
Una mica farts de la passarel·la ministerial, i d'examinar el grau de destenyit dels texans d'Iglesias, ha arribat l'hora de concretar la identitat del vedell d'or que ha d'adorar aquest Govern. Es diu calendari. Ben assessorat en el cronològic, Sánchez ha fixat el seu objectiu en els 1.400 dies. Cada jornada que resisteixi, s'engrandeix la seva imatge davant de l'assetjament. Va coronar la investidura amb el just però, abans de començar a rodar, ja ha aconseguit els titubejos de càntabres, canaris o lleials a Puigdemont, per citar tres col·lectius no massa satisfets del seu vot contra el president.

Sánchez no pot garantir un canvi d'època, ha de conformar-se a prometre un nou calendari com els revolucionaris francesos. Per entendre que durar és més important que perdurar, convé remuntar-se a 2015. El PP vivia aterrit des de les eleccions celebrades a finals d'aquell any, temorós que el PSOE aprengués a sumar. Els socialistes podrien haver governat còmodament en les quatre eleccions celebrades durant els últims quatre anys, però es refugiaven en el confortable «les esquerres no sumen». La moció de censura va suposar un curs accelerat de càlcul, revalidat pel Govern actual. La derrota dels populars es plasma en la constatació que «les dretes no sumen», gràcies a la vocació aïllacionista de Casado en condemnar per inconstitucional dues terceres parts del Congrés.
Descartada l'explosió d'una moció de censura per falta d'empenta i vots de les dretes, la Coalició Progressista només pot implosionar. En el Govern monocolor que anhelava Sánchez, el perill ve de fora. En una coalició, la dinamita s'emmagatzema a casa. Els programadors presagien una batalla campal a cada visita de l'executiu al Congrés. No obstant això, l'estampa flamígera de Joana d'Arc Arrimadas declinant la paraula infàmia és menys lesiva que els duels en el si del gabinet. Un Calviño-Iglesias o Ábalos-Garzón seran els plats forts de l'enfrontament del capitalisme amb les seves contradiccions.
La histèria contraproduent de la dreta és el millor aliat per enfortir el Govern, però ni l'apocalíptic Casado es mantindrà durant 1.400 dies en el malbaratament estèril d'energia. Tot i la prohibició de concedir-li un sol mèrit a Sánchez, les negociacions per formar Govern passaran a la història per la ruptura dels blocs i el retorn de la fluïdesa. El PSOE s'ha estrenat amb Esquerra o Bildu, però l'anatema d'una aliança del PP amb Puigdemont ja s'ha produït en un terreny tan poc propici com el Parlament català, amb el noble objectiu d'apujar el sou dels diputats independentistes i constitucionals. Tot i els brams, els contendents comparteixen ofici.
Només cal mirar cap amunt, on té la casella el monarca. Felip VI porta més temps en el càrrec que Sánchez, i tots els presidents amb què despatxi a partir d'ara seran menys experts que el Rei. Al desfer-se de Rajoy, va haver de sentir el mateix alleujament que Isabel II després de la jubilació de Churchill sis dècades abans, i en aquesta coincidència acaben les comparacions entre els dos estadistes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook