Durant els últims mesos, l'enrenou mediàtic i jurídic relacionat amb la immunitat parlamentària d'Oriol Junqueras ha generat una allau de repercussions en què s'ha pogut escoltar de tot. Des de manifestacions de persones amb una innegable solvència intel·lectual i una elevada argumentació en Dret, fins proclames polítiques desproveïdes de qualsevol base jurídica i que mostraven més una indignació particular que un raonament sustentat amb criteri. Crec, per tant, que procedeix aclarir algunes qüestions en relació amb aquest assumpte.
La figura de la immunitat parlamentària té un origen històric que es remunta a l'edat mitjana, etapa en què es va idear tal prerrogativa per protegir dels poders dels monarques els membres de les assemblees, atès que podien afectar tant des del punt de vista policial com judicial. La idea era (i és) afegir una sèrie de tràmits quan es pretengués actuar contra un parlamentari, encara que mai va ser (ni és) impedir completament l'enjudiciament dels components d'aquesta institució, ja que això suposaria atorgar una impunitat. Així, es proclama que un membre d'una Cambra legislativa no pot ser detingut (excepte en cas de flagrant delicte) ni processat, sense autorització de la pròpia Cambra a la qual pertany.
Igualment, trobem aquesta mena d'«immunitat» al Parlament Europeu, tenint en compte que els seus diputats no poden ser investigats, detinguts ni processats per les seves opinions expressades ni pels seus vots emesos. Aquesta immunitat presenta un doble vessant. D'una banda, gaudeixen en el seu propi territori nacional de les immunitats reconegudes als diputats al Parlament de l'Estat pel qual han estat elegits. De l'altra, no poden ser detinguts ni processats en el territori de qualsevol altre Estat membre.
Actualment se segueix utilitzant aquest mecanisme de protecció, si bé es discuteix que les raons que van fonamentar la seva existència fa segles puguin persistir en els moderns Estats de Dret. Tant és així que, malgrat que formalment es continuï requerint a Parlament la petició de permís per poder investigar i processar un diputat o senador per la via de l'anomenat «suplicatori», s'entén que l'Assemblea que rep aquesta petició no pot negar-se si es compleixen els requisits per a això o, almenys, ha d'oferir una suficient motivació jurídica.
En aquest sentit, resulta molt interessant la sentència del nostre Tribunal Constitucional 243/1988, de 19 de desembre, que va declarar la nul·litat de l'Acord de Ple del Senat de 18 de març de 1987 pel qual es va denegar l'autorització per prosseguir un procés judicial contra un senador, concloent que aquesta denegació per part de la Cambra Alta suposava una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva dels recurrents. Reproduint les paraules del mateix TC en la citada resolució, la immunitat troba el seu fonament en l'objectiu de garantir la llibertat i independència de la institució parlamentària. Al servei d'aquest objectiu es confereixen aquests «privilegis, no com a drets personals, sinó com a drets reflexos dels que gaudeix el parlamentari en la seva condició de membre de la Cambra legislativa, i que només es justifiquen en tant que són condició de possibilitat del funcionament eficaç i lliure de la institució». A més, s'afegeix que «en la mesura que són privilegis obstaculitzadors del dret fonamental esmentat [la tutela judicial efectiva], només consenten una interpretació estricta».
Un altre element determinant que s'ha d'analitzar és quan la immunitat comença a fer efecte i, pel que fa al concret cas d'Oriol Junqueras, si l'obtenció del seu escó en un moment posterior al seu processament i enjudiciament pogués tenir incidència en el procés judicial que, finalment, el va condemnar a una pena de tretze anys de presó i d'inhabilitació absoluta per un delicte de sedició en concurs medial amb un delicte de malversació. O, fins i tot, si la seva condemna en ferm abans tan sols de prendre possessió com a parlamentari pugui veure's afectada per aquesta suposada immunitat.
La doctrina proclamada pel TJUE en la seva recent sentència ha fixat que, amb caràcter general, qualsevol pres preventiu que adquireixi la condició d'eurodiputat ho fa des del moment de la seva proclamació com a electe i ha de ser posat en llibertat per complir els tràmits formals posteriors a aquesta designació. No obstant això, Oriol Junqueras ja no és un pres preventiu. Per això, el nostre Tribunal Suprem considera que ara, un cop coneguda la sentència del TJUE, no procedeix formalitzar la petició de suplicatori davant el Parlament Europeu perquè, quan Junqueras va ser proclamat electe en acord de 13 de juny de 2019, el procés penal que l'afectava havia conclòs i la Sala penal havia iniciat el procés de deliberació.
És a dir, si l'electe adquireix la seva condició de diputat (i la seva immunitat) quan ja s'ha procedit a l'obertura del judici oral, és obvi que decau el fonament d'aquesta immunitat com a condició de l'actuació jurisdiccional, atès que aquest fonament no és altre de preservar la institució parlamentària d'iniciatives dirigides a pertorbar el seu lliure funcionament, la qual cosa lògicament no pot passar si l'actuació jurisdiccional és anterior a l'elecció dels components d'aquest Parlament.
