21 de gener de 2020
21.01.2020

llegir paulo freire al segle XXI

20.01.2020 | 23:08

Els mateixos dies que estem escrivint aquests articles sobre Sebas Parra, deixeble gironí del pedagog brasiler Paulo Reglus Neves Freire, un educador humanista d'idees cristiano-marxistes, ens hem assabentat de la mort, als 82 anys, de la pensadora xilena Marta Harcnecker.


Harcnecker, que era seguidora del pensador marxista pied noir Louis Althusser, va ser una intel·lectual que davant el reformisme dels partits comunistes occidentals es decantà per donar suport a vies més revolucionàries, encapçalades per personatges com ara Ernesto Che Guevara o Mao Tse Tung.


Tant Althusser com Harcnecker es varen radicalitzar després del fracàs del maig del 68 i de l'avortament, a través d'un cop d'estat, de la via democràtica al socialisme, que va intentar la Unitat Popular a la Xile d' Allende.


Avui, a començaments de 2020, l'ideal de la revolució francesa, resumit en el conegut lema «Liberté, Egalité, Fraternité», està clarament de reculada, atès el triomf del neoliberalisme que ha envaït totes les societats occidentals.


La lectura d'una petita biografia del mestre Sebas Parra ens ha animat a seguir aprofundint en les diferents dimensions de la vida i obra d'aquest inquiet personatge que en el fons és un poeta romàntic-utopista i sobretot profundament humanista.


Ja ho hem dit en els articles precedents, aquest manxec d'origen i saltenc d'adopció ha treballat a Nicaragua amb la idea de portar a la pràctica les seves idees socialistes i internacionalistes.


I com a cloenda de les múltiples lectures sobre les activitats pedagogicoculturals d'en Sebas Parra, ens hem vist obligats, pel seu indubtable interès, a escriure un tercer article amb motiu de complir-se el 50è aniversari de la publicació de la primera edició (Xile, 1968) del famós assaig Pedagogía del oprimido. Aquest any passat, un grup d'exprofessors de la UdG va editar en català aquesta autèntica bíblia de la pedagogia crítica.


Vàrem tenir ocasió d'assistir a la presentació d'aquest llibre amb Sebas Parra i Miquel Blanc, dos dels impulsors del nucli Paulo Freire de Girona. Durant l'acte varen prendre la paraula Sebas Parra, Mon Marquès i Xavier Besalú, de qui ens permetem comentar la seva part del llibre. Són 17 pàgines, un sensacional assaig intitulat Llegir Freire en ple segle XXI.


Freire (1921-1997) va néixer a Recife (nord-est del Brasil). Després de cursar l'educació bàsica, va estudiar Dret i el 1944 es va casar amb E. M. Costa Oliveira, una mestra d'educació primària. Fou ella qui el va introduir en el món de l'educació. Tant, que es va formar i, el 1959, va fer la seva tesi doctoral, «Educació i actualitat brasilera», de la qual va sortir el seu primer llibre L'educació com a pràctica de llibertat, publicat l'any 1965.


Cal dir que des del 1961 comença a desenvolupar, a través de la seva implicació amb el moviment de cultura popular, el seu famós mètode d'alfabetització. Essent ja doctor, guanya la plaça com a professor a la universitat de Recife.


Els bons resultats educatius que dona el mètode Freire criden l'atenció del govern brasiler, que el posa al capdavant d'un ambiciós projecte d'alfabetització que es planteja ensenyar a llegir i escriure dos milions de persones. Aquesta iniciativa va ser bruscament interrompuda l'any 1964 amb motiu de produir-se un cruent cop d'estat en el país de Zé Carioca, que portaria els militars al poder.


En àmbit personal, l'aixecament militar va portar Paulo Freire primer a presó i després a l'exili a Bolívia, d'on va haver també de marxar en produir-se un altre cop d'estat. A finals dels anys 60 es radica a Xile fins al 1969. Aquí és on escriu i publica per primera vegada la Pedagogia de l'oprimit.


A Xile hi viu una experiència fantàstica, però també experimenta en pròpia pell el significat polític, cultural i social de la lluita de classes. En aquest país col·labora amb el moviment que portarà l'any 1970 Allende al poder.


A partir de 1969 viurà primer a Boston i després, el 1970, fixarà la seva residència a Ginebra, on serà contractat pel Consell Mundial de les Esglésies, on Freire va crear l'Institut d'Acció Cultural.


Des d'aquesta plataforma va assessorar i participar en diferents projectes i campanyes d'alfabetització en diversos països. La seva fama es fa més gran i els seus llibres són traduïts a molts idiomes. Això fa que la seva obra sigui molt coneguda arreu i que el reclamin de molts llocs perquè expliqui la seva experiència. Ell aprofita tot això i va creant xarxa en molts països, nuclis de seguidors i simpatitzants que difonen les seves idees.


L'any 1977 publicar un altre llibre fonamental, Cartes a Guinea Bissau. La que podríem considerar tercera etapa de la seva vida comença l'any 1979, quan per fi pot retornar al Brasil després d'haver patit 15 anys d'exili. Continuarà treballant, però ja no es mourà més d'allà fins a la seva mort, ocorreguda l'any 1997.


Durant aquest temps tornarà a la universitat, escriurà i tindrà responsabilitats en educació a l'administració de Sao Paulo. En aquesta darrera etapa brasilera, estarà vinculat al Partit dels Treballadors de Lula da Silva. L'any 1991 crea l'Institut Paulo Freire al Brasil.


En els darrers anys de la seva vida formula la idea que la dominació no es produeix exclusivament per la dominació de classe, sinó que és molt més polièdrica i pot tenir altres motivacions com ara de gènere, ètniques o d'orientació sexual.


Xavier Besalú sintetitza la filosofia pedagògica de Paulo Freire en dos pensaments:


1. Els sistemes educatius actuen com una agència de dominació cultural d'alienació.


2. Els oprimits tendeixen a fer seva la mentalitat dominant, que és la dels opressors, arribant, en alguns casos, a convertir-se ells mateixos en opressors.


Òbviament, el pensament de Paulo Freire és molt més ampli, però podríem dir que en un món caracteritzat per la desigualtat, la injustícia, el fatalisme, la competitivitat i l'analfabetisme polític, Freire representa la lluita, l'esperança, la rebel·lia, la solidaritat i el compromís.


En aquests tres articles hem volgut aprofundir i donar a conèixer tot un seguit de grans mestres i professors, gairebé tots emèrits, però molt proactius, que formen part del nucli Paulo Freire de la UdG. Aquesta gent continua divulgant l'esperit crític i la utopia socialista que a finals del segle XX iniciaren a les Escoles d'Adults de Salt, Girona, etc.


Esperem que aquesta llavor que varen plantar Sebas Parra i la gent del nucli Paulo Freire sigui seguida pels nous professors i que els nous alumnes puguin rebre aquest testimoni, que ha de ser fonamental per crear una nova societat més humana, social i universalista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook