La política a casa nostra no passa pel seu millor moment. Encara continuen alguns dèficits que amb el pas dels anys no se superen. El sentit de la responsabilitat dels partits continua sota mínims. I prova d'això és que hi ha una manca de sentit d'estat alarmant.
Ha costat molts mesos però al final Pedro Sánchez aconseguí formar govern. Amb moltíssimes dificultats, amb un pacte amb Unides Podem i amb l'abstenció de formacions independentistes com Bildu i ERC. I ja sabem què deia el proppassat estiu el president socialista del líder d'UP. No van faltar desqualificacions en un divorci que semblava definitiu. Però ja se sap que no hi havia alternativa possible, que la política uneix fins i tot enemics irreconciliables i més quan ni el PP ni Ciutadans tingueren en compte l'abstenció.
Molts organismes de l'Estat estan pràcticament paralitzats perquè els seus membres ja han esgotat el mandat. Necessàriament els dos partits majoritaris han de consensuar noms, però no sembla que el PP de moment hi estigui disposat i ja ha anunciat bloquejar el poder judicial. No hi ha dubte que és una notícia molt negativa. Altres organismes com la CRTVE, el Defensor del Poble o la CNMC han d'elegir consellers i l'acord és més necessari que mai. Però ara per ara els conservadors no demostren massa disposició.
El nomenament de l'exministra de Justícia, Dolores Delgado, com a fiscal general de l'Estat no ajuda a trencar el divorci entre les forces majoritàries espanyoles. Pedro Sánchez sap que en aquesta legislatura moltes qüestions es decidiran en el terreny judicial i ha tirat pel dret. Vol el control, malgrat que això ara li produeixi un cert desgast. Però és un flac favor a la democràcia perquè segons quins càrrecs haurien de ser consensuats entre les forces majoritàries. Més de quaranta anys de democràcia no han servit per regular unes bases en les quals els responsables dels organismes de l'Estat siguin persones que gaudeixin de la confiança d'una majoria parlamentària i no pas la del partit del govern. El PSOE a la Fiscalia no fa res més que el mateix que el PP. En lloc de pactar noms, busquen persones afins o militants que els resolguin les situacions des d'un punt de vista partidista. Aquestes decisions unipersonals perjudiquen la salut col·lectiva i els governants encara avui són incapaços de cercar la independència en segons quins càrrecs.
I això passa no només a Madrid, sinó també a Catalunya. Fa pocs dies hem pogut veure com JxCat, Cs i PP es posaven d'acord al Parlament. Són incapaços de redactar lleis o de resoldre greus conflictes que es viuen al país, però en canvi acorden augmentar-se el sou com a diputats. Escandalós, de debò. No tenen cap mena d'escrúpol quan es tracta de resoldre qüestions personals de butxaca.
Mentrestant, els organismes catalans també continuen paralitzats i sense renovar-se. Sense anar més lluny, Rafael Ribó té des de fa anys el mandat caducat com a síndic de greuges, però ell continua en el càrrec i fent la gara-gara als independentistes que el mantenen en un lloc de privilegi. És un home sense cap mena d'escrúpol i que ha perdut tota credibilitat. No cal posar més exemples. Ja en una altra ocasió parlarem del CAC o dels mitjans públics de comunicació de Catalunya com TV3.
La política hauria de servir per resoldre conflictes i no pas per complicar-los encara més. Amb diferències ideològiques de pes, les formacions polítiques de les Corts i del Parlament estan obligades a un canvi de rumb. No es tracta de bons i dolents, sinó de consensuar temes que de debò prestigien les institucions i afavoreixin la vida dels ciutadans. Hom té la impressió que avui la política s'ha convertit en un modus vivendi d'uns personatges sense escrúpols que obeeixen unes ordres i que manifesten opinions que ni ells mateixos es creuen. La societat té tot el dret a demanar responsabilitat i a exigir que els governs de torn, siguin a Madrid o Barcelona, treballin pel bé col·lectiu i no pas pel personal.
