22 de gener de 2020
22.01.2020

Els 100 dies de gràcia

22.01.2020 | 00:57

El significat dels 100 dies de gràcia s'aplica al nou Govern quan han pres possessió els ministres, està en condicions de manar i vol indicar l'actitud magnànima, comprensiva per part dels mitjans de comunicació davant les dificultats que es trobarà el Govern pel fet d'estrenar-se.

El mot gràcia assenyala que tota la premsa escrita i visual adopta una posició expectant i acrítica, a fi que el Govern tingui temps, 100 dies com a límit, per organitzar-se. Un cop superada aquesta fita la premsa al servei de l'oposició comença a blasmar contra les males decisions, determinen els greus errors i les males intencions i exclamen que som a les portes de l'apocalipsi, la fi del món. Altres, emperò, es mostraran favorables al nou Govern.

L'origen dels 100 dies és incert, uns ho remunten a Napoleó, altres que va ser el president Franklin D. Roosevelt que demanà a la premsa que si us plau li donessin un marge de temps per revitalitzar l'economia esbotzada per culpa de la gran crisi de l'any 1929, el gran crac, la caiguda vertiginosa en el mercat de valors. Aquesta condescendència vigilant davant d'un nou Govern era una pràctica habitual en els països democràtics, que ha anat a menys, tanmateix alguns la reclamen com un gest amable i caritatiu perquè els sembla just esperar tres mesos abans de començar a repartir llenya.

Aquest primer Govern de coalició en la història política de l'Estat espanyol ha estat brutalment desqualificat, injustament menystingut abans de néixer, quan encara no havia començat a governar; els crítics van desautoritzar Pedro Sánchez perquè al cap de poc de guanyar les eleccions decidí que triava com a soci Unides Podem, liderat per Pablo Iglesias, que no va mai a la barberia, com ho fa la gent normal, la gent d'ordre.

Molts diaris i tota l'oposició, PP, Vox, el que resta del naufragi de Cs i els cabdals tribunals de justícia tan polititzats, ja van decidir que aquest Govern estava format per una colla d'inútils considerant que s'havia fet un pacte antinatural i que no podria sortir-ne res de bo; un Govern que portarà problemes de convivència i dividirà la gent en dos fronts irreconciliables: progressistes d'esquerra i conservadors de dretes.

Fins van atrevir-se a dir que l'actual líder del PSOE havia traït el seu partit socialdemòcrata amb el pacte il·legítim amb les esquerres i dos comunistes; el partit comunista feia 84 anys que no entrava al Govern. Un tsunami devastador. Tanmateix, de moment P. Sánchez, que sap on rau el verdader problema, ha fet bé d'anomenar Dolores Delgado com a fiscal general, un senyal inequívoc que vol despolititzar la justícia.

He llegit textos terribles. Uns han escrit que això no és de cap manera un Govern sinó un serial televisiu grotesc perquè amb aquests actors incipients sense experiència de govern només poden escenificar una obra teatral tremendista, un esperpent llastimós i ridícul.

Altres columnistes s'han encruelit amb alguna declaració de Pablo Iglesias tot presentant el debutant vicepresident fins a extrems caricaturescos. Que la premsa de dretes es recreï destacant i exacerbant el que no agrada perquè el nou Govern representa els que ells desaproven o odien, té sentit, però el sorprenent és que persones que teníem com a progressistes també s'han afegit a l'aquelarre i desacrediten exageradament el Govern, perquè encalmar Catalunya no els complau gens ja que se sentien còmodes malparlant sistemàticament d'ERC o de persones afins al secessionisme.

Ha defraudat tots aquells que volien xarop d'estopa contra els independentistes, ha decebut els que pretenien el pacte del PSOE amb el suport extern del PP i Cs per evitar la col·lectivització a l'estil veneçolà o cubà dels mitjans de producció o la nacionalització de la banca, ha fet enfadar els que desitjaven que el PSOE es revoltés contra el seu líder, Pedro Sánchez, i provoqués una segona elecció d'investidura amb un socialista afí a les idees polítiques que no pactés amb Unides Podem ni rebés el fulcre d'ERC i altres partits perillosos i comunistes com Bildu, també ha irritat els que senten tírria per Pedro Sánchez, i aquí hi trobem molts dirigents del mateix PSOE i tota la dreta i ultradreta.

L'aliança d'esquerres ha indigestat a molts que tenen un espai en la premsa no sols conservadora sinó també la suposadament progressista. He criticat molt Pedro Sánchez perquè ha perdut molt de temps i ha acabat situant-se retrospectivament en el resultat electoral del 28-A de l'any passat i ara materialitza el pacte que no va voler fer amb Podem. Mesos d'espera i una convocatòria d'eleccions innecessària que han fet brillar el poder de l'extrema dreta.

Ens hauríem de remuntar a la reacció mediàtica que va patir Zapatero quan entrà a La Moncloa contra tot pronòstic, gràcies a la tossuderia d' Aznar a no voler reconèixer que l'atemptat a l'estació d'Atocha el 11-3-2004 no el va perpetrar ETA, sinó una cèl·lula islamista. La dreta va comportar-se de forma agressiva, tanmateix sense la virulència amb què s'ha manifestat ara, que està molt crescuda i enrabiada, i Vox continua pujant en les enquestes.

El dolor col·lectiu va sepultar la victòria i l'acerada crítica al PSOE. Però ara tothom dispara contra Pedro Sánchez, que, com he dit alguna vegada, no ha sabut crear un diari important que almenys serveixi per contradir la desinformació constant que fan en contra seva i del PSOE molts mitjans de comunicació.

En lloc de 100 dies de gràcia, 100 dies de desgràcia, ja la ballem, ja la ballem, que acostumava a dir Salvador Dalí quan un quadre se li resistia i no admetia tota la creativitat que pretenia infondre-li.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook