Coincideixen els metges a receptar passejos. Demanen que caminem pel carrer sense anar enlloc i fins i tot que caminem sense avançar en la cinta de gimnàs. Estiguin els mals al cap, dins de la caixa toràcica o al llarg de l'esquena, les cames els alleujaran. Qui arribi al futur -caminant, és clar- haurà previngut fins l'Alzheimer.

Hi ha una conjura mèdica que tot ho cura caminant, per la qual el treball sedentari d'aquesta civilització es compensa en el lleure amb comportaments del primitiu caçador-recol·lector, tot el dia amunt i avall. Això és pèssim per a l'oci sedentari de reposar, llegir i veure pel·lícules, les tres raons per les quals som en aquest món.

Però com que mai hi va haver tanta estima a les convencions de la comunitat científica, per als quatre anys d'estrès assegurat que ens esperen per la polarització de la idiotesa, la sentimentalització de les idees, la culpabilització del pensament i l'assetjament de la intimitat a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials es recomana encaridament l'exercici, la vida en pla seqüència del cardiòpata passejant, de l'ansiós ambulant, del malalt peripatètic.

Ens trepitja els talons un estrès polític per arrencar a córrer. El pànic del pin parental només és el començament.