22 de gener de 2020
22.01.2020

L'espoli emocional

22.01.2020 | 00:57

Les xarxes socials poden tenir molts defectes (o, millor dit, són una màquina molt eficaç de posar al descobert els de l'usuari), però no hi ha dubte que contribueixen amb solvència a visibilitzar i divulgar causes que fins fa poc no tenien espais on mostrar-se. Passa amb les causes solidàries, amb les injustícies i les velles denúncies, i també amb aspectes més íntims que, per pudor o conservadorisme, no acostumaven a ser tractats amb frontalitat, i encara menys a l'esfera pública. Són realitats, aquestes, que gràcies a la sinceritat d'algú aconsegueixen obrir un debat tan ajornat com necessari, sobretot perquè ens emmiralla amb els nostres prejudicis i tabús. Hi ha relats en forma de fil a Twitter, per exemple, que transpiren més veritat que molts llibres basats en fets reals o amb vocació d'autoajuda, i això és en gran mesura el poder de suggestió que dona la immediatesa. Les xarxes, doncs, poden ser altaveus d'aquelles coses que a vegades no ens agrada sentir, o que preferiríem viure-hi d'esquena. Però com acostuma a succeir amb el món virtual, la transparència d'uns quants degenera en la manipulació i la instrumentalització d'uns altres. L'explicació d'una vivència provoca a vegades dos tipus de reacció que, de tan preocupants, arriben a ser simptomàtiques del món en què vivim. Una primera consisteix en el descrèdit i la relativització d'allò que es relata i qüestiona els motius o interessos de la persona. Per descomptat que qualsevol relat és susceptible d'exagerar-se o falsejar-se, però hi ha casos en què el grau de veritat és tan evident que el millor que es pot fer és tancar la punyetera boca. La segona reacció és aquella en què, davant la vivència, sempre apareix algú dient que la seva, més. Molt més. Molt més dura, molt més lesiva, molt més de tot. Són rapinyaires d'emocions alienes que aprofiten qualsevol pretext per dir que els altres no tenim ni idea de què és el patiment, perquè el seu és estratosfèric, inabastable, sideral. Aquests segons resulten encara més irritants que els primers, perquè a la frivolitat de no prendre's seriosament una cosa s'hi suma l'espoli sistemàtic del dret dels altres a expressar-se. Els és igual què t'hagi passat, perquè ells et diran el que els ha passat a ells, però de manera constructiva, o per subratllar el seu suport a aquella primera vivència, sinó en un clar intent per convertir la seva en insuperable i definitiva. Fagociten el tema central, i la seva importància, per acabar parlant de la seva única preocupació: ells mateixos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook