Una excel·lent notícia dels anys 30 a Catalunya va ser la consolidació del concepte de patrimoni cultural i la seva exigència, que es va afermar com a signe d'identitat. Atendre el patrimoni significa tenir-ne cura, estudiar-lo, i també garantir que tot allò que havia sigut creat i estimat per les generacions que ens han anat al davant, tot allò ha de ser transmès i explicat als nostres descendents. L'any 1932 es va crear el Museu d'Arqueologia de Barcelona (més tard ja es va dir de Catalunya) impulsat per Ventura Gassol i Pere Bosch Gimpera, entre d'altres personalitats. No era una institució per dir-li «baixada del cel» sinó sorgida d'un sentiment ben arrelat -identitari, doncs- que ja tenia vida molt plena en diverses col·leccions arqueològiques i en una atenció de professionals, ben acompanyats de l'afició de molts voluntaris a les excavacions, entre les quals Empúries era la reina indiscutible. Aquell emblemàtic Museu d'Arqueologia es va inaugurar a Barcelona el 1935 i va ser gran referent en tasques de conservació, recerca, restauració i projecció educativa. En el seu inici ja va donar ocupació a 32 persones. A la seva inauguració no hi varen poder ser ni el president de la Generalitat ni cap membre del Govern, que eren a la presó pels fets del 6 d'octubre de 1934.

Quan el 1936 comença la Guerra Civil espanyola, arriba també la pèrdua de molts elements del patrimoni cultural. Una onada revolucionària porta l'incivisme més radical al pillatge, la incautació i la destrucció. Més tard, la Generalitat de Catalunya es proposa protegir aquell patrimoni que abans de la guerra ja havia demostrat que el considerava com una ànima del mateix país. Aquella voluntat protectora, a través del Museu d'Arqueologia, va pensar en els perills d'un bombardeig i va cobrir els monuments més emblemàtics amb sacs de sorra i altres proteccions. Eren els populars sacs de sorra antibombes que, per exemple, els gironins vàrem tenir tapant els porxos de la rambla de la Llibertat, entre altres llocs. La guerra continuava i, amb la decisiva batalla de l'Ebre, molt indicadora de qui seria el guanyador de la guerra, en el bàndol republicà es va pensar a exiliar obres del patrimoni artístic, allò transportable; més de 70 camions varen sortir de Catalunya, carregats amb obres d'art; algunes pertanyien al Govern de la República, amb qui s'havia establert un pacte d'exili. Sota els auspicis de la Societat de Nacions, es varen poder exposar aquelles obres a Ginebra i París. Uns mesos després del final de la Guerra Civil espanyola, tot el patrimoni exiliat va tornar a les seves seus, col·leccions i museus.

El Museu d'Història de Girona i el Museu d'Arqueologia de Catalunya han inaugurat una exposició titulada Arqueologia a l'exili sobre aquells anys dolorosos i incerts en què el patrimoni va viure un episodi inoblidable. L'exposició és instal·lada al Museu d'Història de Girona, Institut Vell, i la seva visita és obligada per conèixer els detalls d'aquell capítol de la nostra història, trist, molt trist, però que la distància ens el fa valorar com un senyal molt potent de l'estimació que té el nostre poble envers els béns patrimonials. El resseguiment de l'exposició ofereix al visitant un empoderament de les arrels de la nostra cultura i de la pròpia identitat.